cafè amb ressaca

-Qui cony ha comprat cafè del Dia?

La veu de la Maria arriba des de la cuina. Si no estigués enrogallada per les poques hores que ha dormit i les moltes cançons dels Rodríguez que va cantar ahir a la nit, es podria dir que cridava indignada. En aquell estat sona com un grunyit ofegat. Per la Sònia, que deambula pel menjador, sona com si li piquessin al cervell amb un mall de ferrer.

-Va ser la Itziar, però cal cridar tant?
-Vam quedar que el cafè el compraríem al caprabo, no? Resulta que a mi m'agrada el cafè sabeu? - diu remarcant el "m'agrada".
-Em sembla molt bé, però cal cridar tant per això? - La Sònia entra a la cuina amb la ma al front, despentinada i amb els ulls mig tancats- Has vist els meus Gelocatils?
-Estàs fatal nena, va vine amb la mama que prendrem un cafetonet.
-Tu tot ho arregles amb cafès -diu mentre es deixa caure en una cadira.

Es recolza a la taula i mira com la Maria feineja per la cuina. Ja ha ficat el cafè, segur que l'ha premut massa, pensa, i ha omplert el dipòsit d'aigua, amb menys de la que ella hi posaria. Ara, a un ritme lent, però que en aquelles condicions a la Sònia li sembla vertiginós, enrosca la part de dalt de la cafetera, aparta les paelles que hi ha sobre els fogons, cada dia som més deixades, remuga i encén el foc amb un encenedor de propaganda de l'Apocalipsis que el hi va regalar el cambrer que es volia lligar a la Sònia ahir a la nit.

-Vols que t'ajudi? - Pregunta la Sònia quan la Maria ha posat la cafetera al fogó.
-No, no, tu tranquileta, no facis esforços.
-Ai - es queixa mentre recorre la cuina amb la mirada perduda. Veu, entre el desgavell de plats bruts, una tassa amb la cara del Che, record d'un viatge de fi de carrera a Cuba i pregunta: la Gemma ja ha marxat?
-Si, per això va retirar tan aviat, volia ser a Rasquera a l'hora de dinar, no te'n recordes que ho va dir ahir?
-Ahir... - es posa la ma al front, per intentar inútilment mitigar el mal de cap- què va... - mou el cap ressignada -Estic morta, feia massa dies que no sortia.

La Maria s'asseu a l'altra cadira de la cuina i encén un cigarret mentre busca alguna galeta en una caixa metàl.lica que hi ha sobre la taula.
-Tu encara, el Pere no sé com devia arribar a casa.
-Ja s'espavilarà que es prou grandet - Tanca els ulls com si li costés un gran esforç recordar la nit anterior - què pesat que es posa quan beu! El vaig engegar cap a casa perquè estava farta d'aguantar-lo! Se'l va endur el Jaume?
-La veritat és que no sé qui es va endur a qui - La Maria té els ulls perduts en els vidres glaçats de la finestra de la cuina - Pobre Jaume, aquesta també... quin número li va montar.

Se sent el soroll de la cafetera i la Maria s'aixeca d'una revolada, o això li sembla a la Sònia, que està intentant recordar, qui és aquesta i quin número va montar. Quan al final entén que parlava de la Itziar obre els ulls de cop.

-Es veritat! Que fort tia! Qui era aquell paio?
-Un cosí de l'Àlex, no te'n recordes? Vols llet oi?
-Ai si que hi havia l'Àlex també, si si llet, que me l'escalfaràs?
-Mira maca....
-Val, val no he dit res...

A la Sònia no li agrada el tallat amb llet freda. A ella li agrada el tallat amb molta escuma que fan al bar de sota el pis. Aquell del cambrer simpàtic que sempre somriu, menys quan li parla l'Itziar que es posa vermell i sempre té pressa per anar a eixugar gots, com si treballés en un bar d'una telesèrie. La Maria, és clar, diu que l'escuma als tallats no es posa escalfant la llet a part i afegint-la amb una cullereta, si no que s'hi ha de posar directament al fer el tallat. Ella beu cafè sol, malgrat que amb el cafè del Dia està temptada a afegir-hi llet, també del Dia, és clar, per aigualir-lo una mica. Finalment n'hi afegeix una mesura, no tan generosa com la de la Sònia, i deixa els dos gots damunt la taula, junt amb la sucrera. En aquell beuratge hi afegirà sucre, és clar. Es resisteix a anomenar-lo cafè.

-Moltes gràcies maca, ets un sol, estàs molt desperta avui no?
-Tampoc no vaig beure tant ahir. Em vaig passar mitja nit discutint amb l'Àlex.

La Sònia, ja de natural, és molt despistada, i a més morta de son com està no dóna cap importància al comentari.

-Si, ell va marxar aviat també, no?
-Com el Pere crec, no ho sé, la veritat és que també vaig perdre la noció del temps. Al final només quedàvem nosaltres dues, el cambrer que ens tirava els trastos i aquells dos - ho diu fent un moviment vague amb la ma que aguanta el cigarret en direcció al passadís, on hi ha l'habitació de la Itziar.
-Què fort! - diu mentre remena el seu tallat, amb una ganyota que no se sap molt be si és d'indignació o si esbossa un somriure- Quin cambrer?
-Res, un pesat - Fa un glop al tallat amb la mirada perduda - Es va passar molt.
-El cambrer?
-No ruca! Ella!
-Dona, però quan fa que ho han deixat, ja n'hem parlat molts cops d'això! Que vols que es posi monja?
-No!, però havia d'esperar al dia que sortíssim amb ell per a liar-se amb un tio?
-Mira... potser és que no havíem d'haver sortit tots junts, ja se sap que aquestes coses passen...

La Maria anava a replicar, però s'atura, apaga el cigarret amb força i continua, emmurriada.

- I a més el carallot de l'Àlex defensant a son cosí, clar.
-Son cosí no en té cap culpa, què sabia ell on es posava?
-Li podia haver dit l'Àlex! Ni que ho fes expressament. Mai li ha caigut massa bé el Jaume.
-Dona, suposo que els troba massa criatures, té quatre anys més que nosaltres l'Àlex!
-Cinc
-Raó de més, quan el Pere es va entestar a anar a l'Apocalipsis posava una cara... d'això encara me'n recordo!
-No ho sé, potser si, però també podria baixar a la terra de tant en tant no? No tot a la seva vida han de ser les proteïnes de xoc tèrmic?
-Les què? - la Sònia és de lletres.
-Allò del seu doctorat
-Ah val! Doncs jo hi vaig estar una bona estona parlant, ell també diu que em passi a econòmiques.
-Li vas demanar opinió fins i tot al cambrer, Sònia. No trobes que et passes amb això?
-Què passa? Hi mostrava interès.
-Amb el teu escot mostrava interès! - S'acaba el tallat mentre encén un altre cigarret- Com a mínim l'Àlex s'interessa pel que li dius tu.

Potser és el cafè, potser que la cara de la Maria cada cop és més trista, i la vermellor dels ulls ja no li sembla que pugui ser només producte del fum. Pel motiu que sigui, finalment la Sònia reacciona, agafa la ma de la Maria i intenta atrapar-li l'esguard que encara té perdut en el vidre glaçat.

-Maria, tant us vau discutir?

La Maria no respon, una llàgrima li comença a córrer per la galta. Al fons del passadís s'obre una porta. Se senten rialles i veus enjogassades.

-Ai Maria... - Li diu mentre li acarona la ma.