BOTIGUES DE POBLE

Encara avui, quan tanquem els ulls, ens arriben els aromes d’aquelles botigues de barri que van acompanyar les nostres infàncies: la farina fresca del forn, el perfum del cafè torrat o l’olor agre-dolç de les conserves en pots de vidre, el bacallà sec i llegums cuits a la tenda de queviures, també anomenats ultramarins. Eren espais petits, però plens de vida, on cada producte tenia una història i cada client un nom.

Les botigues de tota la vida no eren simples llocs per comprar; eren el cor del barri. El forner que des de les cinc del matí enfornava pans i coques d’anís i pinyons amb les mans marcades de farina. La botiguera que, amb paciència de mare, escoltava els encàrrecs mentre afegia un caramel extra a la bossa dels nens. I el droguer, savi dels tornavisos, remeis casolans, i que era el repartidor oficial del TBO, Hazañas Bélicas i el Capitan Trueno; i alhora sempre tenia també un consell per reparar una aixeta o alleujar un refredat.

En els seus taulells de fusta desgastada, no hi havia pressa ni codis de barres. Hi havia converses, confidències i, de tant en tant, alguna llàgrima compartida sota la llum escassa d’una bombeta de 20 watts.

Què seria dels matins sense aquell lleter que deixava les ampolles de vidre a la porta, o dels estius sense la botiga de queviures on compràvem gelats de nata i xocolate amb monedes estalviades? Les prestatgeries, sempre plenes i ordenades amb cura obsessiva, guardaven des de sabons de roba a colònies a granel. I al darrere, el calendari de paper amb els dies ratllats, testimoni del pas del temps.

Aquests comerços no venien productes, sinó confiança. El dependent sabia si preferies el formatge més curat o el pa menys cuit, i t’ho reservava sense que ho demanessis. “Paga la setmana vinent”, et deien si veien que anaves just de moneder. No hi havia màquines ni targetes, només paraules i mirades que valien més que un contracte.

Aquelles velles botigues d’un passat llunyà ens recorden que, abans de les comandes exprés i les aplicacions, la vida es construïa a poc a poc, amb veïns que tots ens coneixíem i ens cuidàvem. I encara que algunes (masses!) desapareguin, quedaran per sempre a la nostra memòria com a símbols d’un món més humà, on el valor de les coses no es mesurava en la velocitat, sinó en calidesa.

Un passat que ja mai més tornarà.




2025