Bon Nadal

BON NADAL!



Encara negra nit i sota zero, quan l’home va entrar en el compartiment l’acollí una calidesa que l’amarà com una benedicció. Com en anteriors ocasions, es va imaginar que ja estava fora de perill, i s’abandonà confiat en aquella benèvola sensació que el retornava al ventre matern. Va seure i, molt a poc a poc, amb índexs i polzes entumits es va treure els guants. Un sospir que li sortí de l’ànima el va fer tremolar de dalt a baix alhora que l’empenyia cap enrere, i recolzà tota l’esquena en l’agradós polièster. Les seves temples, farcides d’encaparraments, s’alliberaren -igual que tots i cada un dels músculs del seu cos- de les tibantors amb què s’havien ben travat després de dotze mesos de cabòries.
Mentre es guardava els guants a la butxaca, va girar lentament el cap cap a la finestreta, i hi veié la dona reflectida al vidre, com un espectre.
–A on et penses que vas? –cridà ella des de la portella amb una lluïssor apocalíptica a la mirada. Duia tirat damunt les espatlles l’abric de visó -que es notava que s’havia posat a correcuita, i que li arribava fins als genolls-, i més avall apareixien els mitjons negres de franel·la i les rosegades plantofes, mullades per la neu dels carrers.
L’home es va posar de nou els guants i la seguí en silenci.
El tren se n’anà sense ell.
Quan ja eren a casa, la dona li preparà la infusió de tarongina, mentre ell guaitava amb la malenconia dels vençuts l’estel gris que coronava l’arbre.
Ella s’assegué al seu costat. Li oferí aquella tassa fumejant, que ell diposità molt ràpid a la taula perquè els dits se li cremaven, i li gratà dos cops el clatell, amunt i avall, amb pressa poc dissimulada i un llarg esbufec d’atipament. L’home va abaixar el cap mentre combatia sense èxit uns sanglots mig apagats.
La dona s’aixecà:
–Cada any la mateixa història, Boni. És Nadal i vindran a dinar els meus pares i els meus germans, et posis com et posis. Fins als nassos em tens!
I Bonifaci comença a parar taula.



Signat
Ramon Gallart