Bombolles de sabó

Bombolles de sabó

Bon dia pare, va dir el Bernat, quan va veure un núvol de bombolles de sabó entrant a la cuina. Darrera les bombolles, l’ària de ‘Oh! Sole Mio’ cantat a ple pulmó, significava que el seu pare s’havia aixecat de bon humor, el matí era realment radiant.
Bon dia fill, avui em faré un esmorzar de forquilla, aquest matí he d’anar a un poble de mala mort que dubto hi hagi algun lloc on fer un most. A mesura que anava parlant, li anaven sortint de la boca bombolles de totes mides, que suspeses uns segons al aire, es fonien abans d’arribar al terra.
El Bernat estava tant acostumat a aquest fet tant insòlit, que ja no intentava com solia fer de petit, agafar-les. A vegades semblava que ni tant sols les veia...
El Joanot, com tothom li deia, feia dos anys que era vidu, i vivia amb el Bernat, en una casa petita a les afores del poble. Sovint l’àvia Conxita, la seva sogra, hi anava a donar-los un cop de mà.
En Joanot es va fer un parell de ous ferrats amb cansalada, i deixant anar un reguitzell de bombolles immenses, va dir al Bernat que anés preparant la motxilla que de camí a Bellpuig, aquest era el nom del petit poble que tenia anotat en un paper, el deixaria a prop de l’escola. Sabia que al seu fill no li agradava que els seus amics el veiessin rodejat de bombolles. Tenir un pare tant peculiar té el seu preu i en Joanot n’era cada cop més conscient.

Aquell dia, el que el Bernat no sabia, era que el pare havia decidit finalment fer cas del consell de la mare i anar a veure a la Gracieta, una coneguda de l’avia Conxita, que sabia un munt de remeis per curar gams, que com el del Joanot, la medicina tradicional no n’havia pogut treure l’entrellat.
Joanot, l’hi havia dit la seva dona poc abans de morir, m’has de prometre que aniràs a veure a la Gracieta, segur que entre totes les herbes que té, trobarà les que et faran desaparèixer les bombolles que brollen dintre teu... T’acabaran matant Joanot, sinó per tu, fes-ho pel Bernat..
.
El poble on vivia la Gracieta, era un conjunt de cases, algunes de mig enderrocades a dalt de tot de un turonet. En Joanot a mida que s’hi acostava, anava canturrejant no important-li les petites bombolles que li sortien de la boca.
L’hi explicaria a la Gracieta fil per randa el que sempre li havien explicat els pares. Saber-ne l’origen potser l’ajudaria a trobar la solució per fer desaparèixer el depòsit de bombolles que tenia dintre seu i que semblava no es buidaria mai. Li diria que de molt petit, encara anava en cotxet, un dia de la festa major del poble, els pares el varen portar a la fira i que al veure amb la il•lusió en que volia agafar les bombolles de sabó que un firaire anava bufant, l’hi varen comprar un potet de aquell líquid sabonós per fer-lo content. Joanet, li varen dir, ja veuràs la de bombolles que farem quan arribem a casa, ara no l’obris que es podria vessar el sabó que hi ha dintre. Que devia fer jo pel camí? El potet va arribar completament buit. Que has fet Joanet? Jo encara no parlava però la meva cara devia ser prou eloqüent sobretot quan els pares varen constatar que tenia regalims sabonosos que em baixavem per la barbeta. Com es possible que..., davant el seu esglai es veu que vaig començar a plorar tant i tant fort que un núvol de bombolles de sabó varen començar a sortir de la meva boca fins que tot el menjador en va quedar ple... i així fins al dia d’avui...
La Gracieta el va escoltar molt atentament, deixant anar només de tant en tant un ‘Vàlguem Deu i l’Esperit Sant’ quan a mesura que el Joanot parlava l’estança s’anava omplint de bombolles........ Oi tant, que això ho hem d’arreglar... sense dir gaire res més, va agafar una paperina i la va començar a emplenar amb fulles i flors seques que anava traient de uns pots de vidre que tenia molt ben arrenglerats, cadascun amb el seu nom.

Li va allargar la paperina, i mirant-lo fixament li va dir que havia de prendre una infusió de aquella barreja abans d’anar a dormir i que al matí, en dejú, es prengués una cullerada de oli de olives arbequines, de la primera premsada. A Cal Tonet de la plaça en tenen, li va dir. Quan tornis d’aquí un parell de setmanes ,vatua l’olla, que no vull veure més bombolles... Abans de marxar li va allargar una altra paperina tot dient: i aquesta dona-li a la Conxita, ja han vingut els freds i s’ha de cuidar els pulmons, no volem cap ensurt, aquest any...

Tant bon punt va arribar a casa, va posar a bullir aigua. Quan el Bernat va arribar es va sorprendre que el seu pare, que mai li havien agradat les infusions de cap tipus, estigués completament absort mirant la tassa que tenia a la mà pràcticament ja buida. Et trobés bé pare? Si fill, i més que m’hi trobaré... aquest cop les bombolles que li varen sortir, es varen esclafar de seguida.., com si haguessin perdut força...
Pare, va preguntar el Bernat amb un somriure d’orella a orella, demà m’acompanyaràs a l’escola?
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat...