Boira

Entre les muntanyes en blanc i negre que ens ha deixat aquest hivern
covard, es passeja la senyoreta Temprança amb el seu abric llarg. Des del bosc al poble, hi ha un camí que la neu ha aplanat, la fet ample, respirable, amb una inclinació tan considerada que el fa absolutament inoblidable. La senyoreta camina entre caçadors, distraient-los amb lluminositat i gràcia, encara que un tímid somriure la fa recular de desesperança. Es gira i fa l’ullet als senglars, indicant-los la marrada, però els gossos ja han olorat la ramada i no podrà detenir la irremeiable matança. Al camí colgat de neu van apareixent unes taques macabres, rastre d’orina, femta i sang, que la cua del seu abric, malgrat que ha quedat ferida, intenta dissimular. La senyoreta està inquieta. Arran d’aquella cacera, tot i l’abric, la seva pell ha quedat malmesa. A més, ja venia prou tocada des dels esdeveniments del primer d’octubre, quan un poble votava. En aquell referèndum català, Espanya la va ferir tant, que només va poder perdonar-la. Va ser un procés dur i amarg perquè aquella vegada, més que la pell perjudicada, tot el seu organisme va quedar paralitzat com per art de màgia. A partir d’ara, no dissimularà les males accions d’Espanya, ja no vol compartir res més, ni confidències, ni cabells llisos. Abandonarà sense indolència, renunciarà sense matar, morirà sense paraules tendres. No li importarà que la vegin despentinada o lleganyosa, Espanya l’ha decebut, semblava lliure i bona. Les rialles que hagin pogut compartir dos pobles agermanats s’han amagat darrere aquella porta tancada. Però, tard o d’hora, es recuperarà i tornarà a caminar per la marrada emboirada, a jugar entre Catalunya i Espanya.