Avui, en directe...

El nostre estómac ha tingut la sort de néixer al costat de la nevera i molt aprop dels fogons. Si està afamat, en té prou amb una ràpida incursió al frigorífic o al calaix de les conserves per apaivagar la gana. I com que en aquestes latituds nostres ens vanagloriem de la igualtat entre els éssers, el nostre intelecte, lògicament, també exigeix la seva manduca. Vol matar el cuc de l'avorriment i necessita rosegar informació, encara que no li aporti ni vitamines ni fibra.

És, aquest, l'espectacle dels sentits; l'únic escenari on la felicitat orgànica és possible. A cada estímul, una resposta; per cada forat, un tap. En la nostra quotidianitat, aquest procés és gairebé mecànic, fruit d'un automatisme que ens permet la societat consumista. I té un component essencial, irrenunciable, que és el temps de satisfacció d'un desig; és a dir, el lapse horari que transcorre des que a algú li pica el mugró, fins que eventualment troba una mà aliena que li rasqui.

En aquestes alçades, ja hauran entès que l'important és disposar d'aigua quan es té set; i tampoc no ens importaria si aquesta ve en forma de càntir o camió-cuba. Cal que satisfem l'anhel, i en segon terme queda la qualitat de la resposta. Així, quan estem per casa necessitem connectar-nos a internet per saber l'última hora, posem el canal de notícies 24hores o incrementem perillosament el volum de la ràdio perquè, mentre aspirem les butaques del menjador, puguem entendre les declaracions enigmàtiques del nostre Molt Honorable President.

Estimats amics, som víctimes d'una societat que vol viure "en directe". No en tenim prou amb el que passa al nostre entorn, sinó que necessitem saber, a l'instant, què ha passat en tots els altres saraus, als quals no hem assistit. En aquesta lògica, triomfen a les graelles televisives programes que ens mostren la vida "en directe": reportatges sobre correbous a l'Ebre, sobre jornades gastronòmiques a la Costa Brava o trobades dels cadàvers d'excombatents de la Guerra dels Segadors. Fins i tot, m'atreviria a fer alguns suggeriments als guionistes d'aquests espais; els animaria, per exemple, a retransmetre com un electricista canvia una bombeta, o la primícia informativa que suposaria filmar al xarcuter mentre esquinça el llom…

Seguim, televidents entretinguts, baixant cap al sud amb la fi d'esbrinar quines realitats exòtiques ens depara… I la crònica començaria així: "avui, en directe, presenciarem la mort per malària i desnutrició de mil nens en una poble de Somàlia; estarem al costat d'una noia que, als disset anys, rebrà la primera lapidació de la seva vida i, com no, tampoc no ens perdrem l'assassinat de centenars de guerrillers indonesis a mans del seu govern … tot això ho veurem d'aquí uns minuts, en directe. Després de la publicitat, anirem a una ciutat catalana per assistir a la brutal pallissa que rep una senyora a mans del seu marit i, en un viatge a l'elit del país, acompanyarem en una passejada pel parc als botxins impunes del franquisme. No s'ho perdin, perquè ens explicaran com s'ho han fet per enfotre-se'n de la justícia i vestir-se de demòcrates… tot això, i el que no es pot ni imaginar, està passat aquí, i avui, en directe…"