Aviat, el demà

Un relat de: deòmises

Descalç, a les portes de la soledat,
Trobo l'angoixa d'esperar en va la resposta
Del vent.
I no vindrà mai.

Mentre busco noms per als somnis
Intentant oblidar els malsons,
No aconsegueixo fer reals els meus desigs
(Només la insistència dóna fruits quan s'és al límit de
La desesperança…)

En les parets deixo rastres de la meva
Existència,
La trista existència arrossegada a través de terres
Diversos, amb els peus de rodamón.
Sordes paraules per a mudes oïdes?

El temps mai no accelerarà el pas,
Encara que l'esperi amb delit,
Mentre em pregunto on acaba l'horitzó.
Aviat, el demà em sorprendrà
Amb imprevisible rapidesa.
(…I el sol crea ombres per a acompanyar la llum
En la solitària senda llaurada pel dia…)

Comentaris

  • Potser...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 21-01-2008 | Valoració: 10

    i només potser hauriem de ser capaços de viure tant sols tenint present l'horitzó del dia següent. Gaudir sense esperar alegries ni infortunis però vivint amb la confiança de ser capaços de poder-los encarar, tant a l'un com a l'altra. Un poema que conté bellesa i una descripció molt encertada d'aquest sentiment.
    Una abraçada

  • final de poesia[Ofensiu]
    Madison | 21-01-2008 | Valoració: 7

    "i el sol crea ombres. . ." quin final més maco per aquesta poesia!.
    Gràcies pel teu comentari. Sempre fan il·lussió.

  • El demà[Ofensiu]
    Bianca | 18-01-2008 | Valoració: 10

    El demà està ple d'incertesa , de passes que duen a un camí desconegut. Aquesta nit el seu destí han estat els teus versos , demà? no ho se... tan sols espero que per molt lluny que em duguin sempre m'esperi una mà amiga a la meva espatlla.

Valoració mitja: 9.25

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306009 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978