Autoajuda

Bon dia plujós! Lluís no tenia noció d'aquest teu relat, puix que fou procreat uns anys abans de que jo vingués al món de R.C. Tot ell és un docte manual del bon ús que s'ha de fer de l'experiència de la vida. Quan dius: Llepar-se les ferides està bé, però massa... pot encetar la pell!...Em deixes meditatiu i pensarós en tot el que ha esta la meva variada, atzarosa i promiscua vida. Aquests dies de confinament en els que aprofito el temps per a endreçar ple de paperets, fotografies i correspondència rebuda d'arreu del món, que he anat acumulant al llarg de la vida... Ara, tinc clar, que he de fer,després de llegir la darrera frase del teu savi relat: "Fes servir el teu excepcional passat per bastir un futur encara millor". Gràcies! , Lluís per tant útil i brillant relat. Nil

No he menjat cap més xuixo des del dia 12 de març, està clar que el confinament també hi està ajudant. Hi ha una fleca just al costat de la farmàcia i quan vaig a buscar medicines pels pares hi passo per davant, i miro, i veig els xuixos allà (els “guanyadors”), però no ho veig clar això de comprar menjar sense protecció durant aquests dies, i a més sé que el plaer de menjar-lo no serà com abans, així que no m’arrisco. Estic desenganyada snif.

L'amo de la fleca potser diu la veritat, i aleshores hauria d'oferir les dues modalitats de xuixo, la de tota la vida i la guanyadora del concurs. Si diu mentida, el resultat final és le mateix: un producte degradat en qualitat i acceptació, amb pèrdua de clients inevitable.
Ara bé, això de que ja no ets "xuixoinòmana" no t'ho creus ni tu, benvolguda Montseblanc! Estic convençut que ja has començat la recerca d'un nou proveïdor de xuixos per a llepar-se els dits, i sinó, al temps!
Gràcies per comentar!

He vist que aquest relat teu no tenia cap comentari i a més el tema va bé per aquests dies…
Sempre espanta una mica el futur, el que ha de venir. I més si és completament desconegut, imprevisible... Com el que tenim en aquests moments per davant. Però és cert que podem tirar la vista enrere, veure tot el que hem fet fins ara, com hem anat salvant problemes i imprevistos. I si fins ara hem pogut, el futur també ens el farem nostre. És clar que hi haurà entrebancs i no sortirem sempre guanyadors però hem d’aprendre també a perdre... Això és viure. Relat que fa pensar i sentir bé.

(Canviant de tema, recordes que em vas dir que fes arribar el meu descontent amb els nous xuixos? Doncs abans del confinament vaig passar per una de les fleques que té la cadena al meu poble i els hi vaig mencionar el canvi que havien patit els xuixos. Una de les dependentes em va dir que elles també ho havien notat (xuixos més petits, amb molta menys crema a dins i molt ensucrats de fora) i ho havien dit a l’amo. La resposta de l’amo va ser que, al concurs del millor xuixo del món, ell havia presentat dos “models” de xuixo. Un era el que portava fent feia anys, el que m’agradava a mi. I el segon era el xuixo que va guanyar, aquest esquifit amb poca crema. En fi, els he deixat, ja no sóc xuixoinòmana hahaha.)