Cercador
Athloi (Elegies d'Hèracles): XI. POMES DE LES HESPÈRIDES
Un relat de: deòmises- Compartir:
*
(Cent caps em miren), perirà entre els meus braços,
Empar del crim de sang
Que persegueix els meus passos
De pelegrí de la ira i de la maldat entre el fang
Dels segles. La maledicció de la follia m'acora, i els meus lassos
Membres tacats de roja mansuetud
Agafen l'or preuat i dèbil
Dels fruits que contemplen la vostra joventut
Que, amb posat flèbil,
No pot fer res per aturar el furt del mut
Tresor perpetrat per les meves urpes, curulles d'Aurora
Moribunda: en llur cruesa es perd.
La dolçor de les pomes, que el Cel enyora,
Ha besat l'aridesa del desert
De les meves palmes.
Però tornarà a llur Paradís gerd,
Ple de la vostra bellesa de calmes
Nimfes que esperen l'or de llur cos de puresa i de llum.
Mentrestant, en la vera Penombra
Llur vida es consum
-Agonia i melangia sense nombre-,
En la buidesa que deixa l'esvoranc del meu pit, fet pel meu estrany rumb.
La dolçor de les pomes més daurades quedarà coberta per la meva estèril Ombra.
Comentaris
-
Individus[Ofensiu]Bonhomia | 24-07-2008 | Valoració: 10
La dolçor de les pomes és allò que un dia qualsevol pot ser amarga, i restar així per sempre. El fet que una ombra la cobreixi no ha de significar res, si em permets, Deo, doncs qui l'assaboreix estarà sumit en el seu propi individu.
Salutacions!
Sergi
l´Autor
373 Relats
1009 Comentaris
306902 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978