Athloi (Elegies d'Hèracles): X. BOUS DE GERÍON

Carrego els morts que creixen
Dins de la meva ment, turment que no s'atura mai,
I es queixen i s'esqueixen i es peixen
Amb els meus lassos braços, amb els meus ulls curulls d'esglai.
Segueixen el meu mateix camí i reneixen
En el meu cap, que implora perdó vers l'espai.

Aquestes columnes, agonia que m'empara,
Seran el sofriment aliè
De la llarga travessia que comença ara.
El ramat que em segueix, mans i serè,
Serà sacrificat a alguna deessa enemiga,
Efímeres vides que es desprenen entre els meus dits
-El meu nom a ella em lliga-.

Empresono els esperits dels bandits
Que trobo sota grans roques donades per Zeus, pare
I déu dels homes i dels déus: els seus atacs
Són fútils, un joc per a mi i la meva vilesa, que els encara
(El darrer en morir serà Cacus).
Refuso els falsos afalacs
De persones ignotes. Damunt de l'ara
Els innocents colls dels bous clements
Faran brollar la sang purificadora i immaculada, corrompuda
Per les meves mans: seran vans, però, els intents

De fer-me escoltar, amb sacrificis dels meus desficis, per la deessa muda.