Athloi (Elegies d'Hèracles): VII. TORO DE CRETA

Un relat de: deòmises

*
Escolta la meva veu de falsedat, filla
De la ràbia i de l'oblit. És l'eco
Més covard que existeix en la nostra terra,
Criada lluny de l'empar dels déus i dels homes.
No cridis (ara ja és massa tard), reclamant ajuda:
No te la podrà oferir ningú. No hi ha cap Esperança,
Perquè la meva boca exhala la pútrida ira
Que corromp la meva ànima.

Escolta la meva veu, absent de veritat, que torna
A ofegar les teves suplicants paraules.
De nou, la bèstia fuig de l'home,
Qui és la maldat roïna.
Só l'Obscuritat que desfà la puresa
Del teu cos totalment blanc, summe,
Amb urpes d'acer, impies,
Que mai no es perdran en el laberint, on habites.

Escolta la teva veu, que emmudeix, que vol allunyar-se,
Que es barreja amb el meu clam morent i rude,
Nocturn avortament de l'Alba
Més límpida que intenta fugir, debades,
Del seu esperit fosc, cruel: no tornarà la Paraula
Als teus llavis d'immaculada blancor, perquè queden estèrils
Amb la meva fúria.
Sóc el tornaveu que reté la maldat i la cobdícia,
La darrera cruesa
Que envolta el meu món en decadència.

Escolta la meva veu de falsedat: és el Silenci.


Comentaris

  • Confessió[Ofensiu]
    Bonhomia | 24-07-2008 | Valoració: 10

    Realment trist, explicar a una filla el que es sent amb aquesta ràbia i impotència.

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306700 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978