Cercador
Athloi (Elegies d'Hèracles): V. ESTABLES D'AUGIAS
Un relat de: deòmises- Compartir:
*
Sols el silenci. Rere l'espera, desconec la nuesa,
L'eterna nuesa que vesteix el meu esperit
Absent, de subtilesa.
Ja no pregunto qui sóc, perquè no só Res:
Lluito contra la meva ànima, que és la feblesa,
Que he pretès
Dominar, i no aconsegueixo arribar enlloc. Em lliga
La meva vida a la meva mort,
Que vull purificar amb aquesta aigua antiga,
Que serà l'oblit per al meu record.
Sóc l'Ombra que habita en el meu cor,
Emmudit per la venjança, pel dring que fa néixer l'espiga
Més daurada del fals blat
Sembrat en l'erm de la meva voracitat.
L'aigua que ha de netejar el meu cos enfosquit
S'asseca i es corromp amb la fúria
Que desprèn la Nit del meu delit,
La meva foscúria,
Perquè só la crueltat nascuda en el crit.
No sóc la veu que ha d'encendre la foguera
Del dolor. Sóc el darrer animal
Que, després de la neteja, quedarà aquí, per sempre ira immortal.
No só la veu de la nuesa que em vesteix l'esperit. Sols l'espera.
Comentaris
-
Sensació inevitable[Ofensiu]Bonhomia | 23-04-2008 | Valoració: 10
Em sembla que començo a comprendre que això de les elegies té a veure amb els romans, com em vas dir.
Jo em sento identificat amb el personatge, però paradoxalment. Sento poca violència cap a fora, però en canvi em sento autodestructiu. La meva ànima i el meu cos pateixen. No em vull destruïr, però la sensació és inevitable.
sergi
l´Autor
373 Relats
1006 Comentaris
306820 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978