Cercador
Athloi (Elegies d'Hèracles): IV. SENGLAR D'ERIMANT
Un relat de: deòmises- Compartir:
*
Que anhelen sentir de nou el sabor de la sang:
Són filles de les Tenebres més profundes
Que han deixat en ma vida un esvoranc
On s'escolen els somnis i tornen la venjança i la recança, immundes.
Faran que t'acori el cansament,
Volent evitar les meves urpes moribundes,
Que et persegueixen, veloces com el vent,
Fins que t'aturis sobre la neu espessa i blanca.
La fadiga no deixarà
Que et defensis de la meva força -de la meva ira-, que no manca
En els meus membres avesats a matar.
Envaït pel meu cos putrefacte,
No podràs fer cap intent per fugir; tot esforç
Semblarà va. Però la teva vida, intacta,
Serà transportada en la meva espatlla, que es torç,
Perquè la curulla d'avidesa de sang el simple contacte
Amb el teu cos.
La vanitat que m'envolta t'obliga
A córrer davant meu sense pausa, sense temps per al repòs,
I la follia, de què m'intento purificar, et fustiga
Per seguir el camí que t'assenyala la por:
Saps que la meva força a mi et lliga
Les cadenes del dolor, les meves urpes de Foscor,
Gens pudibundes, però, amb els teus ulls, plens d'innocència, m'inundes
El cor de clemència, demanant-me encara el perdó.
Només mira les meves mans, aquestes meves mans iracundes.
Comentaris
-
D'on ve la violència?[Ofensiu]Bonhomia | 23-04-2008 | Valoració: 10
Sembla que el protagonista no es pot alliberar de la seva violència aterradora cap als altres.
Podria ser ben bé la història d'un criminal en l'actualitat al qual la societat l'ha portat fins a una situació igual.
Jo crec que quasi tots portem a dins un tros de violència i de traïció contra la humanitat i fins i tot contra la gent que ens envolta. Tant de bo no fos així.
Pau.
sergi
l´Autor
373 Relats
1011 Comentaris
306933 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978