Athloi (Elegies d'Hèracles): I. LLEÓ DE NÈMEA

Un relat de: deòmises

*
En el record m'acora la teva presència,
Ferotge i fràgil, que perirà entre els meus membres.
La Mort sobrevola, àvida, les fosques
Banderes del nouvingut Crepuscle
(M'odio perquè só l'Ombra de la fúria,
Moguda pel sentiment de venjança).
Junyeixo les armes que m'han d'ajudar en la lluita:
Les meves pròpies mans, que, en ferir-te,
Per tothom seran temudes i lloades.
Amb aquesta fam de sang em desconec sempre
(Em guardo del perill que em provoca l'odi
De la meva pròpia vida, encara invicta.
Em pregunto: avui, qui és la bèstia,
Tu o jo?)
La caterva ignota de Nèmea
Celebrarà la meva gesta punible i iniqua,
Que ningú no jutjarà mai més (Avui sóc benigne
Per al poble, però só el meu propi
Mal). El teu coll, entre les meves mans de fera,
Serà una dèbil resistència
Que haurà pogut acabar amb el desig que crema
Dintre meu, desig immortal i insaciable que em domina
I fa humà el meu esperit d'Eclipsi.
Després de la teva agonia, inerme,
Abandonaré el teu cos, mancat de vida,
I fugiré. Fugiré de la meva malícia
Que a tot arreu m'acompanya i mai no em deixa.

Porto la Mort en la meva ànima, arrecerada.


Comentaris

  • universal i de l'univers[Ofensiu]
    Bonhomia | 12-04-2008 | Valoració: 10

    Les guerres són covardes.
    "( Em guardo del perill que em provoca l'odi/De la meva pròpia vida, encara invicta./Em pregunto: avui, qui és la bèstia,/Tu o jo? )" Això demostra la teva valentia.
    Qualsevol tipus de violència és un error universal, i de l'univers.
    Per cert: Hèracles era un escriptor grec? Em podries orientar una mica, si us plau? Gràcies.

    Visca el pacifisme!


    Sergi

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306091 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978