Aquesta timidesa...

Un relat de: Rafael P. Lozano

Aquesta timidesa...


Acabàvem d'assistir junts al funeral d'un bon amic. Quants moments bonics de recordar. El nostre amic se'n va anar però sempre ho tindrem dins del nostre cor. I el fet és que les persones que es fan estimar mai moren, el seu esperit sempre perdurarà. Potser aquesta sigui l'única i autèntica immortalitat.
Varem prendre junts el metro i durant un bon recorregut anàvem xerrant animadament: evocàvem experiències i coincidíem en les nostres opinions. Hi havia una bona sintonia entre tots dos, no hi havia cap dubte. I aquesta sintonització, sense adonar-nos, va haver de produir molta energia, la suficient com per impregnar positivament al nostre desconegut company de viatge de bones vibracions. Al meu costat, un home d'aspecte senzill i faccions nobles, sense pretendre-ho anava escoltant nostra animada conversa. El seu contingut va haver de fer sentir-se identificat ja que quan la meva companya i amiga es va aixecar, en acomiadar-se, va descobrir la mirada d'aquell home i els dos es van creuar una mirada de complicitat. I es van regalar un somriure.
Aquell desconegut, silenciosament havia participat en la nostra conversa. Havia tingut interès en el que dèiem i rebia bones vibracions, s'havia comunicat de manera subconscient amb les nostres idees. Tanmateix, no ens varem creuar una única paraula. Ell, encara que potser ho desitjava no es va atrevir a intervenir en la nostra xerrada. Ni tant sols s'havia atrevit a demanar permís per fer-ho o simplement intervenir dient:
-Perdonin que entri en la seva conversa però precisament el que estan dient em fa pensar en que jo també...
Qualsevol pretext hagués estat vàlid per entrar en el nostre fòrum privat en aquell moment, privat però perquè no? sempre extensible a altres persones.
Això no succeeix pas quan no som físicament visibles, com en intervenir en un programa de ràdio, en un xat o fòrum d'Internet on ens atrevim a abordar qualsevol intercanvi d'opinions o a contactar amb gent que puguem considerar afins. I és que des de l'anonimat, se'ns permet ocultar la nostra timidesa i parlar amb desconeguts, fins i tot contem unes certes intimitats que no ens hem atrevit a confessar a persones molt pròximes.
Quantes vegades ens trobem cara a cara amb algun desconegut quan anem asseguts en algun transport públic amb desigs d'iniciar un primer contacte. Les nostres mirades han coincidit i en la lluentor dels nostres ulls alguna cosa ens diu que hi ha llum verd per a un contacte, per a un inici personal. Però finalment sempre acaba ficant-se aquesta maleïda timidesa que ens impedeix una natural i desitjable comunicació.

Rafael P. Lozano
17 d'abril 2009



Comentaris

  • Relat amb rica fluidesa[Ofensiu]
    angie | 26-04-2009

    Es nota que escrius des de fa molt. M'agrada el final lligat al títol.
    Quan has estat persona molt tímida i els anys et fan adonar de tot allò que has perdut per culpa de la timidesa, canvies radicalment. Té de bo que no hi ha retorn, per sort. I t'afilies a una màxima : amb la timidesa no anem enlloc!.

    angie

  • Hola Rafel[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 24-04-2009 | Valoració: 10

    Jo també havia sentit parlar de tu al nostre inovidable Manuel Gausachs, el meu oncle Valencià, tal i com ell és definia, el cosí germà de la meva mare Eulàlia Aragall Gausachs. He començat llegint l'ultim relat teu, però llegiré els altres quatre i te'ls comentaré. Tinc una tècnica per llegir a relats: com que no puc estar davant de l'ordinador tantes hores com voldria, m'imprimeixo els textos i a qualsevol hora del dia o de la nit, al lloc mes iversemblant, faig una ullada a un text i ja l'he llegit!... despres em conecto a internet i a fer el comentari. D'aquesta manera puc fer companyia al meu marit a la sala d'estar mentre mirem la tele, o bé si anem a dormir, llegueixo una mica i a ell tampoc li molesta. Cada un de nosaltres em de trobar temps d'on sigui i més si treballem a fora, veritat? Espero poder seguir els teus passos literaris. Salutacions.

  • De vegades...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 20-04-2009 | Valoració: 10

    De vegades la timidesa et priva de moltes coses.
    Possiblement el vostre desconegut company de viatge, hauria volgut, o li hauria agradat entrar en la vostra conversa, però... Aquest però, podria ser senzillament que
    -No considerava correcte entrar en una conversa personal.
    -Que no sabia, si sería ben rebut
    -Que no s'hi atreví per... timidesa
    -...
    Ah! Això, t'ho diu un, que es considera tímid... gairebé amb majúscules!
    - Joan -

  • Tens molta raó...[Ofensiu]
    Romy Ros | 20-04-2009 | Valoració: 9

    quan dius que la timidesa impedeix establir relacions socials. Però t'has fixat que els més tímids son els que no tenen cap problema per internet d'establir noves relacions? Curiosament no és contradictori, és que internet et prove d'un antifaç que facilita la intercomunicació, el problema és quan aquest mitjà és l'única forma de relació. Força i endavant amb els relats...sempre va be reflexionar atraves de l'escriptura...

  • Hola![Ofensiu]
    bruNa | 19-04-2009 | Valoració: 10

    M'ha gradat força, tens una forma d'escriure que fa que el lector s'ho llegeixi facilment. el teu relat es va agradable de llegir.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: