Aquells fotuts cabrons

Un relat de: Alícia Gataxica

En obrir els ulls, el mapa d'Àfrica que estava sobre el seu cap, allà a la paret blanca, li recordà que no tenia res millor que fer que dormir. Encara no s'havia fet a la idea. Feia setmanes que els telenotícies ho repetien un cop i un altre. I malgrat tot, ell encara no s'hi resignava. Com cada dia, es vestia amb cura, esmorzava i prenia la seva carpeta. El metro, ple d'humanitat, el portava, com cada dia, a Via Laietana. Ell pujava, i s'asseia a la seva taula i obria l'ordinador. I llavors esperava. Esperava l'entrada d'algú, d'algú que necessites la seva ajuda. Era el que havia fet sempre, era la seva feina. Ajudar algú. Un negre sense papers, un refugiat que escapava d'alguna guerra perduda en un d'aquells països amb noms estrambòtics, una dona a qui un metge no havia volgut atendre si no es treia el vel, un noi que havia estat detingut per ser magrebí, o un poble que moria de gana per manca d'uns quants sacs d'arròs.

Tanmateix esperava hores i hores sense resultat. El sol apareixia a la terrassa, refulgent a través de la finestra, i a ell li donaven ganes d'obrir les portes, asseure's, tot fen una cigarreta i contemplar el magnífic dia. No obstant no ho feia. I si potser en aquell moment entrava algú que el necessitava? Ell era l'únic que seguia esperant, l'únic que es negava a creure que tota la seva raó de viure havia desaparegut. Els seus companys, la majoria ja no venien a treballar, la resta es dedicava a xatejar per internet o a jugar a solitaris per fer passar l'avorriment fins que fos hora de dinar. Algú engegava la ràdio i ell esperava l'hora de les notícies, amb impaciència. Potser aquell dia hauria arribat alguna pastera, o algú, magrebí a poder ser, però un gitano també serviria, hauria atracat un banc o hauria estirat una bossa a les Rambles. Però s'acabaven les notícies i no res.

Arribava l'hora de plegar i ell tancava l'ordinador, s'aixecava, recollia la jaqueta, baixava les escales i tornava a casa amb el metro. Quan arribava a casa el primer que feia era posar la tele i feia zapping a tots els canals, un i un altre cop, buscant alguna notícia. Llavors sentia: " Burkina, primer productor del món de llegums, ha obligat a pujar els preus de mercat" o " L'índex Ciutat del Cap a pujat 3 punts. Les bosses de Londres i Nova York segueixen baixant" o fins i tot " La multimilionària cantant Mbawa Kabunda s'ha casat per cinquè cop". Llavors tirava el comandament a distància amb ràbia contra la paret mentre maleïa a aquells cabrons del tercer món que s'entossudien a seguir en davant.

Després de sopar ja no mirava la tele. Era conscient que tot s'havia acabat, que ja mai apareixerien notícies de guerres, fams ni desgracies al tercer món, que ja mai ningú parlaria d' A. J. havia estat assassinat per un magrebí, o que l'onada de pasteres envaïa Algesires. Mai apareixerien aquestes noticies, perquè el tercer món ja només ho era de nom, perquè no havien guerres i fam, ni països pobres, perquè les pasteres no arribaven mai a Algesires, perquè ningú no volia venir a viure a la Barceloneta i perquè els pocs magrebins o africans que quedaven pels nostres carrers eren notícia perquè un català, un malparit nascut a Arenys, havia robat la bossa a Mbawa Kabunda, la famosa cantant d'òpera.

Era evident que els immigrants ja no sortien a la tele, perquè ja no havia immigrants, si no tenies en compte els milers de burkinavesos que omplien les platges de Mallorca, o els milers de kenyates que s'emborratxaven a Platja d'Aro.

Potser podrien reconvertir la seva ONG per ajudar al turista despistat, però això no era el que ell entenia per ajudar, no era el que entenia per ser necessitat.

Des que era ben petit havia vist els reportatges de nens mutilats per una mina, o d'altres amb la panxa inflada per la gana, i molts cops havia somiat com Ell, més intel·ligent i més capacitat, ajudaria a aquells nens a seguir en davant, els ensenyaria, els mostraria el bon camí, els aportaria el benestar. Quan es feu gran ja no estava gaire de moda ajudar a nens amb panxes inflades amb uns quants sacs d'arròs. Tramitar papers de refugiat, o acollir a immigrants sense papers era el que es portava aleshores i en quan acabà la carrera, es dirigí a la primera ONG que trobà per oferir-se.

Quan li demanaren el currículum, fins i tot per fer de voluntari, es mosquejà, com podien demanar-li el currículum, quan ell sols volia ajudar a aquells pobres negrets? Temps després, quan ja portava anys treballant a una Organització No Governamental comprengué que no servia de res ajudar als pobres negrets si no es feia bé. I es convertí en tan crític que fins i tot mai contractava a ningú que penses que "com jo ho faig amb bona voluntat, està ben fet encara que no beneficiï en res als pobres negrets"

Portava vint anys en aquella feina i no recordava quantes hores extres havia fet per un sou de misèria. Però mai li havia importat, perquè ell feia el bé, ajudava, la gent el necessitava, i ell sempre era allà per mostrar el bon camí vers el benestar a aquells pobres negrets. No coneixia cap dels països d'aquells a qui ajudava, ni la seva llengua, ni la seva cultura, però no importava ja que, malgrat respectar la diversitat cultural i religiosa, ell estava convençut que el destí superior de tots els pobles del món era accedir al benestar que nosaltres ja gaudíem i si pel camí calia deixar cultura, identitat i religió abandonada això no importava gens ni mica, l'única cosa que importava és que ell hauria estat un dels vertaders artífexs d'un futur millor per tota aquella pobra gent.


I ara tot s'havia anat en orris, els africans, els asiàtics, els sud- americans, fins i tot els gitanos, d'arreu del món havien pres durant els últims anys les regnes de les seves vides, havien solucionat els seus problemes a la seva manera, sols, sense aprendre res de nosaltres, sense necessitar-nos. Poc a poc, els telenotícies deixaren de tenir desgracies per explicar, poc a poc, les imatges morboses i perverses de gent morint-se de gana, o de membres destrossats amb un matxet deixaren d'arribar. Els immigrants foren els següents en desaparèixer. A mida que els seus països anaven solucionant els seus problemes, la majoria abandonà Europa. Els pocs que, a desgrat, es quedaren fou per realitzar alguna feina, en la diplomàcia, en els negocis, en intercanvis universitaris. Tots frisaven per tornar a casa. Aviat els llocs de treball en les empreses africanes o asiàtiques que tenien seus a Europa començaren a tenir problemes de personal, i els sous, exorbitants, no foren prou atractius per pal·liar la manca de personal.

Els periodistes no tardaren en reciclar-se. Provaren a treure altre tipus de notícies, per substituir les anteriors, maltractament a dones, ancians demacrats a qui les infermeres d'un sanatori mataven de gana, o nenes prostituïdes als carrers de Barcelona, que de monstruositats resultava que també en teníem aquí, no calia anar a cercar-les al tercer món.

Aviat foren la gent del tercer món els que començaren a proporcionar novetats, quan la cimera del Banc Mundial es feia a Nova Delhi o quan els presidents de Txad i Tailàndia es reunien per decidir la seva política d'ajuda a l'exterior o per discutir el deute extern europeu, o quan els set països més rics (Kenya, Txad, Argentina, Tailàndia, Índia, Marroc, Burkina) es trobaven per discutir els grans problemes del món i possibles solucions.

El govern fou el següent que es tingué que reorganitzar. L'Agencia de Cooperació Exterior estigué a punt de desaparèixer, perquè ja no sabien en que gastar el seu pressupost, fins que s'adonaren amb la seva lucidesa habitual, que potser li podrien canviar el terme exterior per interior i no els caldria acomiadar al personal. Altres departaments com els dedicats a la immigració també hagueren de canviar alguns infixos, quan reberen les primeres protestes de Marroc i Tunísia sobre l'allau d'Espanyols que s'entossudien en entrar a treballar als seus països.

Tanmateix era evident que les ong's foren les més afectades per aquests canvis. Algunes es reciclaren canviant el seu objectiu d'ajuda. Gossos, vells, dones maltractades tingueren de sobta un over booking d'ong's que volien solucionar-los els problemes. Altres simplement tancaren, doncs l'objecte de la seva ajuda havia desaparegut.

Quan s'aixecà per enèsim cop per anar a treballar, segur que no tenia res a fer, es preguntà quan de temps tardarien en despatxar-lo. La seva ong no semblava saber-se reciclar. Algunes que abans es dedicaven a educar nens africans, ara descobrien que els nens pobres de Poble Sec també podien ser educats, altres que s'havien dedicat a defendre els drets de les dones musulmanes, ara semblaven adonar-se que a Sants el nombre de dones maltractades era ben manifest! Però la seva ONG no tenia tanta sort. Ells només es dedicaven a preparar els papers a il·legals subsaharians i magrebins, i ara no en quedaven d'il·legals. Bé, de fet de subsaharians ni de magrebins, no en quedava cap ni un, ni de legals ni d'il·legals. Així que tenien poques possibilitats de reconvertir-se. Això dificultava rebre l'ajut institucional que la majoria d'ong's que encara funcionaven havien rebut, perquè ells semblava que en el futur no tindrien res a fer amb aquells ajuts!

En arribar a l'oficina, ja s'ensumà que passava alguna cosa en veure les taules a fora, a la terrassa. "Pleguem" va dir el seu cap. Ell el mirà atordit. Malgrat esperar-ho des de feia temps, la certesa el deixà garratibat. Li allargà una targeta. " Si tens dificultats en trobar feina, truca a FANYENI KIBARUA, et poden ajudar" Ell agafà la targeta, sense intenció d'utilitzar-la. Tenia un bon currículum, perquè no hauria de trobar feina? Aviat s'adonà que el seu cap tenia raó. Desprès de vint anys de treballar allí, la veritat era que no sabia fer res més. Malgrat tot, era tossut i anà a una entrevista darrera l'altra. De tant en tant s'entretenia en una mica d'autocompasió maleint
aquells fotuts negres que l'havien deixat sense feina.

Sols quan els diners de l'atur ja estaven sota mínims es decidí a recuperar la targeta. Mirà l'adreça però no la trobà així que es decidí a trucar. Una veu dolça contestà: " és cert, estem obrint moltes oficines noves a Barcelona, per això encara no hem posat l'adreça a les targetes" I li va donar una adreça de Via Laietana, molt a prop d'on treballava ell abans. Agafà el metro i es dirigí al número que li havia indicat la telefonista. Era un edifici restaurat i veié que l'antic edifici del costat, on ell treballava abans també l'estaven restaurant. " Sí, seran les nostres noves oficines", contestà la recepcionista una noia senegalesa, alta i amb ulleres que el feu passar, "haurà d'esperar una mica, el Sr. Nierere Njoo té una altra visita" Ell assentí intranquil sense saber molt bé a quin tipus d'empresa havia anat a parar.

Finalment i desprès d'omplir diversos impresos el feren entrar. El Sr. Nierere Njoo es presentà com director de la sucursal a Barcelona de Fanyeni Kibarua. Era una ONG de Tanzània especialitzada a donar feina en empreses tanzanes a gent d'aquí i ampliar les inversions de les empreses africanes a Barcelona. Volien evitar, evidentment, l'entrada d'Espanyols a Tanzània, convidant a les empreses Tanzanes a invertir a Barcelona. Ell, incrèdul, escoltava al seu interlocutor cada cop més furiós. "El 75% de la població a Barcelona està aturada i el nivell de benestar està sota mínims per la qual cosa hem decidit actuar amb contundència per evitar grans onades d'immigrats", continuà dient el Sr. Njoo, mentre ell sentia la seva cara colrada, i el seu pit a cor que vols. La suor li regalimava per la galta, calenta i llefiscosa. "Creiem que el seu currículum és ideal pels nostres projectes, així, es clar, sempre sota la meva supervisió, amb gent com vostè podem dir que anem europeïtzant els nostres projectes"

Ja no va poder més. Sentí com el cor se li parava i la respiració li mancava. La suor, calenta fins a les hores, es tornà glaçada i el seu cervell, incapaç d'assimilar el que deia aquell home, es col·lapsà El terra s'apropà vertiginosament i de sobta la foscor i la inconsciència el superà.


No fou conscient de si era mort o sols inconscient fins que un fort soroll el despertà. Era al seu llit, això ho percebí de seguida, i el sol encara no era alt. Tarda un bell tros en comprendre què era el que sentia. Era la ràdio. Automàticament com feia cada matí es concentrà en que deien a les notícies "tres pasteres han estat interceptades a les costes de Cadis aquest matí, portaven 20 persones cada una, 10 de les quals eren dones, algunes amb infants. Una altra pastera a naufragat. La Guàrdia Civil ha pogut rescatar dos dels cossos…."

Un somriure maliciós va aparèixer en el seu rostre en adonar-se que tot havia estat un somni. Es descobrí, un pèl terroritzat, esperant que aquells fotuts cabrons de subshararians no deixessin mai de creuar l'estret mentre es vestia com cada dia i es preparava l'esmorzar per anar al metro.



Comentaris

  • Utopia[Ofensiu]
    Dorian | 16-11-2007 | Valoració: 9

    Excel·lent reflexió sobre el món de la caritat moderna...Canviaran les tornes mai?. Crec que no.

  • Empatia[Ofensiu]
    ciosauri | 28-01-2007

    Vaig llegir el relat ahir, a la secció l'editora destaca, i avui que ja no hi és visible l'he buscat per la cerca avançada. És un d'aquells relats que et queden al cap, que hi vas donant voltes -bé, a mí m'ha passat- i que al final tens ganes de dir-ne alguna cosa. I aquesta cosa és que el posar-nos a la pell de l'altre no és fàcil si no el veus com un igual a tu, i que el que li passa et podria molt ben passar a tu. I el pas següent és pensar com ho viuries tu allò. En un reportatge televisiu vaig veure com un soldat isarelià escridassava una dona palestina en un control i deia després indignat a la càmara: no són persones! I aquesta és potser l'explicació del perquè som capaços de fer mal, d'humiliar, de ser indiferents... Perquè no ens hi sentim identificats. I en aquest relat -a més d'altres coses- hi he trobat això, una altra manera d'adonar-nos que sí, que tots som persones.

  • L'acabe de rellegir,[Ofensiu]
    rnbonet | 03-01-2007 | Valoració: 10

    xicona, i m'ha sobtat una idea final: què CABRONS -així, en majúscules- són (som) aquells que s'aixequen -ens aixequem- cada dia del llit -el nostre- ; es vesteixen -ens vestim-; es posen -ens posem, jo no!- la corbata i agafen -agafem- el metro, com cada dia!!!
    Molta salut i molta rebolica! I un bon any 2007, amb tota la llavor i el fruit que calga!

  • cabrons[Ofensiu]
    abeixa | 01-09-2005 | Valoració: 10

    jejeje

    molt divertit

  • fantasia?[Ofensiu]
    foster | 16-07-2005 | Valoració: 8

    Hola Alicia,
    no havia llegit res teu i m'agrada el teu estil. Tractes un tema límit de manera políticament incorrecta, quasi ofensiva, però el resultat és bo i fa que se't perdonin certes expressions i un sentiment intrínsec si més no ambigu.
    El que planteges com a hipòtesi, és ja una relaitat. t'ho puc ben assegurar. Fa poc he estat a varis Països d'Àfrica i a Borneo i he vist el nostre futur d'aquí a cinc o deu anys com a màxim.
    També vull dir-te que m'he apuntat com a voluntari en una ONG fa només una setmana. Tot plegat, tenint en compte que he triat el teu relat a l'atzar, em sembla una gran i especial casualitat.
    Et seguiré llegint.

  • Possiblement...[Ofensiu]
    rnbonet | 09-05-2005 | Valoració: 10

    ...una de les millors històries de denúncia que he llegit -d'escriptors "amateurs", clar!-.
    I la reiteració i la parsimònica li donen força, al meu entendre...
    Salut i rebolica, xicota!

  • donar la volta a la truita[Ofensiu]
    pivotatomic | 23-04-2005 | Valoració: 9

    Un relat magnífic, on qüestiones els veritables motius que hi ha darrera de moltes ONG's, aparentment altruïstes, i, a més, deixes caure el tema del sentiment de superioritat que l'home blanc, íntimament, te envers les demés races, per molt que vulgui evitar-ho. I, a més, ho fas amb un estil àgil i de molt fàcil lectura.

    La idea m'ha recordat una mica a la de una peli que es diu "Acosado", amb el Travolta i el Harry Belafonte de protas, que mostra una América on l'home blanc és la minoria ètnica discriminada i els negres, els dominants.

    Aviam si escrivim més!

  • He, he !!![Ofensiu]
    Llibre | 23-04-2005

    He vist aquest títol a la llista dels darrers comentats i no me n'he pogut estar: l'he tornat a llegir.

    I continuo amb la mateixa opinió: capgires la realitat amb una elegància increïble, amb la finalitat de parlar des d'una perspectiva crítica de diversos temes actuals.

    M'agrada.

    LLIBRE

  • malicios[Ofensiu]
    XvI | 22-04-2005

    Molt bo, però el somriure malicios fa que faci ràbia que només ho hagi somiat, quasi que es mereixeria que li passes de veritat, no?

  • Ei, col·lega![Ofensiu]
    Llibre | 26-02-2005

    No ho sabia, que havies publicat un relat després del teu COMENT! Mira, l'he descobert per casualitat. Una d'aquelles casualitats casuals que es produeixen de la següent manera fortuïta:
    1.- penses: tindrà algun relat nou, l'Alícia?
    2.- entres a RC
    3.- indiques el teu nick
    4.- cliques "cerca avançada"
    5.- cliques el nom que t'interessa i l'opció "buscar dins els autors"
    6.- llegeixes els títols
    7.- trobes un relat nou !!!!

    A que és casualitat?

    Bé, doncs un cop superada la sorpresa inicial i un cop llegit el relat... et comento alguna cosa, no?

    Com sempre, et mantens en la teva línia habitual. I això pot sonar bé i malament.

    Malament, perquè pot semblar que et dic que et repeteixes. Però no és el cas, perquè...

    ...ho dic amb la intenció que soni bé: o sigui, que tens un estil propi, una manera de tractar les històries, els temes que t'interessen, o dels quals t'interessa parlar. I això, ho valoro en positiu.

    M'agrada el plantejament fantasiós que fas d'una realitat que ens costa ben poc de creure'ns, perquè existeix... però amb els papers canviats a com tu els planteges. Dit d'una altra manera: agafes la realitat social, i la capgires. Però ho fas amb una "seriositat i rigor", que ens fas creure en aquest món descrit com un món possible.

    Després, tot ha sigut un somni (recurs que empres en altres ocasions), i li dones el toc de duresa: el treballador d'una ONG necessita la discriminació social per mantenir el seu lloc de treball, per continuar sentint-se útil, per considerar que fa una tasca important. Un plantejament dur i colpidor de l'essència o la psicologia humana. Molt bo.

    Per tant, ens tornes a sorprendre amb un gir narratiu, un canvi d'intencionalitat que, repeteixo, no ens esperàvem a causa del rigor amb què ens descrius la possible societat.

    Només et retrec (és una manera de dir-ho, però no és pròpiament un retret, que quedi clar!) que la descripció que ens fas d'aquest món capgirat em resulta un pèl llarga, i fins i tot m'atreviria a insinuar que repetitiva. És, potser, l'únic detall fluix de la història (per al meu gust, és clar: d'altres no en trobaran cap, d'altres en trobaran potser més, o aspectes diferents).

    I ja està. Aquesta setmana, tot aprofitant que estic de vacances del COMENT, perquè és la meva setmana, m'he dedicat a tafanejar una mica per la web. I vés! T'ha tocat!

    Un petó,

    LLIBRE

  • El món del revés?[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 18-02-2005

    Planteges una idea molt important: per a mantenir el que tenim... és necessari que res no canviï? Si és així: a què juguem?

    Se m'ha fet, però, un pèl llarg... els noms són reals? m'ha encuriosit com els fas anar amb tanta naturalitat... a mi, sincerament, em costaria molt!!!!

    Fins aviat.

Valoració mitja: 9.38

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Alícia Gataxica

Alícia Gataxica

45 Relats

322 Comentaris

81135 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
"El qual està segur de conèixer la fi de les coses quan tan sols han començat a realitzar-les és o un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà un home desgraciat, ja que ha posat un ganivet en el cor de l'enigma"






R en Cadena

"Unaquimera em va encadenar i jo he passat la cadena a la senyora Gali i la senyora Aisha "

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")