Aquell sac de moniatos

Es va desvetllar. El coixí, humit de bava del goig de la migdiada. L'orella esquerra, ben planxada. No recordà el somni, però sí que va venir-li un mot: 'moniato'. I suposà que seria per associació, per haver-ne vist el dia anterior en un prestatge al passadís d'una amiga, moniatos en pots de vidre amb les fulles penjant llargament i amb aquella forma com d'orelles de follets.

Asseguda al llit, els peus descalços agraint la fredor de les rajoles sense catifa cobertora, la dona de seixanta anys, amb els ulls tancats, veia el seu pare i el seu avi omplint un sac gros amb aquells tubercles de la terra pròpia, producte de llur esforç. Escollien els millors, els més grans, volien fer-la quedar bé. La nena-noia ajudava aguantant el sac obert, boca que trigava a omplir-se, serien quilos i quilos de dolçor d'aquella mena de patata ataronjada.

Amb els ulls encara closos, unes llàgrimes regalaren galtes avall i en caure li hidrataven els peus. La dona visualitzava l'espai on els del Batxillerat Unificat Polivalent van celebrar la Castanyada. L'escola, regentada per monges, sempre demanava. Van torrar les castanyes, van fer els moniatos al caliu. Alumnat i professorat en taules rodones de pedra amb una robusta pota central, com enormes bolets de ciment. Ganes de moscatell, els mestres; de begudes refrescants, els joves; de vi de missa, les religioses. Ganes de gresca. De panellets, sobretot, que la filla d'uns que tenien pastisseria portà com a detall, excel.lents, com les seves notes quan acabés el trimestre. Les castanyes les aportà un noi que a casa seva comerciaven amb grana i fruits secs. I els moniatos ella, la que venia de pagès.

Els panellets desaparegueren en un tres i no res.

Les castanyes anaven minvant. 'Calentes i pudentes, totes són bones, no n'hi ha de dolentes', exclamava, vestit de castanyera, un dels pallassos de Segon B. Rialles.

Els moniatos, fumejant i embolicats amb el nociu sistema del paper de plata, passaven desapercebuts. O gairebé. Una monja, dues, en varen fer el tast. Un professor i prou. Alumnes, cap. Ella va agafar-ne un, l'obrí. Aquella flaire, aquell magnífic color interior i escalforeta de regal diví. Aquella pela, també comestible, que contenia ferro. Com era possible? En ser de mena tímida, cap retret. Observà com, en acabar la sortida, i ja vesprejava, es llençava el que sobrà. Els valuosos tubercles de la família de les convolvulàcies (com li agradà, en cercar sobre els moniatos, aquesta paraula!), amb sort, si no passava cap camió ràpid i eficient d'escombraries, podrien encara tornar-se menja per a les bestioles boscanes, necessità creure.

Quan els dos homes li preguntaren què, els moniatos, amb ganes de somriure, ella somrigué per satisfer-los mentre, per dins, sentia el dolor del menyspreu.

En obrir els ulls, decidí tornar-se a estirar al llit. No pas per continuar dormint. Li calia plorar més, encara li feia mal aquell sac de contingut desaprofitat. Quan es llevés, més tard, aniria a comprar dos moniatos i els posaria en pots de vidre amb aigua, com l'amiga, que esdevinguessin precioses plantes d'interior que posaria al costat dels retrat del pare i de l'avi, que sempre havien treballat dur. Pell colrada, mans amb durícies, esquena corbada, faixa pels ronyons. I els diria, somrient de debò: 'Gràcies'.