Aquell sac de moniatos

Un relat de: Mena Guiga
Es va desvetllar. El coixí, humit de bava del goig de la migdiada. L'orella esquerra, ben planxada. No recordà el somni, però sí que va venir-li un mot: 'moniato'. I suposà que seria per associació, per haver-ne vist el dia anterior en un prestatge al passadís d'una amiga, moniatos en pots de vidre amb les fulles penjant llargament i amb aquella forma com d'orelles de follets.

Asseguda al llit, els peus descalços agraint la fredor de les rajoles sense catifa cobertora, la dona de seixanta anys, amb els ulls tancats, veia el seu pare i el seu avi omplint un sac gros amb aquells tubercles de la terra pròpia, producte de llur esforç. Escollien els millors, els més grans, volien fer-la quedar bé. La nena-noia ajudava aguantant el sac obert, boca que trigava a omplir-se, serien quilos i quilos de dolçor d'aquella mena de patata ataronjada.

Amb els ulls encara closos, unes llàgrimes regalaren galtes avall i en caure li hidrataven els peus. La dona visualitzava l'espai on els del Batxillerat Unificat Polivalent van celebrar la Castanyada. L'escola, regentada per monges, sempre demanava. Van torrar les castanyes, van fer els moniatos al caliu. Alumnat i professorat en taules rodones de pedra amb una robusta pota central, com enormes bolets de ciment. Ganes de moscatell, els mestres; de begudes refrescants, els joves; de vi de missa, les religioses. Ganes de gresca. De panellets, sobretot, que la filla d'uns que tenien pastisseria portà com a detall, excel.lents, com les seves notes quan acabés el trimestre. Les castanyes les aportà un noi que a casa seva comerciaven amb grana i fruits secs. I els moniatos ella, la que venia de pagès.

Els panellets desaparegueren en un tres i no res.

Les castanyes anaven minvant. 'Calentes i pudentes, totes són bones, no n'hi ha de dolentes', exclamava, vestit de castanyera, un dels pallassos de Segon B. Rialles.

Els moniatos, fumejant i embolicats amb el nociu sistema del paper de plata, passaven desapercebuts. O gairebé. Una monja, dues, en varen fer el tast. Un professor i prou. Alumnes, cap. Ella va agafar-ne un, l'obrí. Aquella flaire, aquell magnífic color interior i escalforeta de regal diví. Aquella pela, també comestible, que contenia ferro. Com era possible? En ser de mena tímida, cap retret. Observà com, en acabar la sortida, i ja vesprejava, es llençava el que sobrà. Els valuosos tubercles de la família de les convolvulàcies (com li agradà, en cercar sobre els moniatos, aquesta paraula!), amb sort, si no passava cap camió ràpid i eficient d'escombraries, podrien encara tornar-se menja per a les bestioles boscanes, necessità creure.

Quan els dos homes li preguntaren què, els moniatos, amb ganes de somriure, ella somrigué per satisfer-los mentre, per dins, sentia el dolor del menyspreu.

En obrir els ulls, decidí tornar-se a estirar al llit. No pas per continuar dormint. Li calia plorar més, encara li feia mal aquell sac de contingut desaprofitat. Quan es llevés, més tard, aniria a comprar dos moniatos i els posaria en pots de vidre amb aigua, com l'amiga, que esdevinguessin precioses plantes d'interior que posaria al costat dels retrat del pare i de l'avi, que sempre havien treballat dur. Pell colrada, mans amb durícies, esquena corbada, faixa pels ronyons. I els diria, somrient de debò: 'Gràcies'.

Comentaris

  • Montseblanc | 08-03-2022

    He conegut aquesta sensació que sent la protagonista. Els fruits del camp, que tant esforç requereixen per part de qui en te cura, valorats a casa, bons, preuats. I després, els estranys, aquells que no saben veure el valor de les coses i tampoc saben el que es perden. Això, a mi, em fa dir allò de "no donis res a ningú", sort que no m'escolten hahaha. Gràcies per aquest record, que és com si fos meu.

  • part de la infància[Ofensiu]
    Atlantis | 20-02-2022

    A partir d'uns moniatos ens presentes un record de la infantesa i també de l'esforç i l'amor de la vida al camp. Un homenatge als que havien treballat la terra i ja no hi son.

    Molt aconseguit amb un llenguatge planer i tendre.

  • Record de la infantesa...[Ofensiu]
    Prou bé | 20-02-2022 | Valoració: 10

    ... tant tristos que la fan plorar. No s'oblida, ni amb molts anys, un fet com el que tan bé expliques! Tampoc s'oblida ni es perd l'agraiment per la generositat i la il·lusio dels qui prepararen el sac de moniatos!
    Potser el caliu dels moniatos era el reflex del caliu familiar!
    Gràcies pel regal del teu relat.
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

878 Relats

946 Comentaris

391071 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com