En treure'm a passeig

Em van treure, tant sí com no.

Em van desarrelar d'un somni prou bonic al llit bastant fresc malgrat una tropical canícula.

Jo duia les espardenyes d'estar per casa, les de la sola més gastada, tant que els forats eren a picar de la porta.

Tot i ser d'hora, la veïna tampoc dormia. Com que les parets són fines com paper de fumar, sense haver d'agusar massa l'oïda, vaig sentir-la tota sola queixar-se d'una paparra que feia poc se li havia adossat al pàmpol de l'orella dreta, dissimulant, el llest insecte, entre uns quants piercings. La veïna, a més a més, patia de depressió crònica i en feia la crònica a qui arreplegués.

Em feia pal (i llarg) haver-me de canviar de muda. Qui ho diu? Amb la camisola de nit, va, tot serveix. Una reina, no feia massa dies, havia protagonitzat un acte oficial amb un sexy vestit arrapat de to argentat que més aviat semblava un picardies. Volia lluir cos i rostre, arrenjat amb una colla d'egoestético-operacions. Si aquesta reina portés la meva indumentària, de cop esdevindria magnífica i de moda selecta. Tal volta ella faria com jo i no li vindria d'aquí d'alliberar la primera llufa matinera que prometia sana i puntual visita a Can Roca?

Tot just havíem travessat el carrer, que la veïna encetà a seguir-nos. La Teia i la Neia m'estiraven cap a la plaça, ansioses per mi. La de la casa del costat ens assolí i començà la seva enganxosa conversa, paparra xerrameca. A ella no la treien les gosses, la treia el delit de sociabilitzar, de comunicació monòleg (el seu). Que no tenia quatre fills amb parella i, si no m'erro, algun nét? Que els emprenyés a ells!
Sort que el meu passeja-passeja amb les gosses, elles manant i menant, va esbandir, en qüestió d'uns minuts, aquella pesada. Tan fàcil com impedir que parlés, solapant-m'hi (cap problema de mala educació). I que una de les gosses defequés pràcticament als seus peus. Amb la real disculpa que li calia prendre la medicació, girà cua amb la paparra a l'orella que semblava una piga, un gairebé sensual 'lunar' que tenia el temps comptat. Vaig saber que la veïna visitaria un expert extirpardor dels petits xuclasang. L'expert també cobrava extra -i ben fet- l'atabalament que clientes com aquella comportava. L'expert es dedicava, a més a més, al coaching, en un centre petit i estret anomenat com ell més un adverbi de moda entre els alternativets. "Pep Ara". Si es llegia de pressa i es reforçava l'erra, resultava que la veïna anava a casa de la del pàmpol de l'orella. Coses que passen.

La Teia i la Neia van voler voltar una bona estona, em van canviar el recorregut, van (vam) remullar-se (-nos) en una font, van (vam) reposar sota l'ombratge d'unes frondoses acàcies i finalment cap a casa hi falta gent (no, les tres estem genial, no ens cal ningú més, en especial humà).

Com sempre, malgrat el goig de l'haver estat treta a pasturar, miraria d'escurçar la jornada en aquest tram de vida d'interiorització, recolliment, mandra, amistats molt selectives i comptades i, sobretot, molta por als mals del món extern.

L'endemà, indefectiblement, em tornarien a estirar, calia fer-me anar a escampar la boira, elles decidirien el camí.

I potser la veïna tornaria a intentar apaparrar-se'ns perquè encara no li haurien tret la paparra que, al seu torn, voldria fer una sortideta...