Sorreta negra

Tornava de caminar pel bot de l'aigua, o trencall.

Tornava de caminar no pas per problemes podals ni per poesia (mig)imposada.

Simplement tornava de caminar per aconseguir treure una negroreta de terra molt fina entossudida en quedar-se a les ungles dels peus després d'una sessió d'horticultura sense calçat adequat. No ho era, posar-se una bossa de plàstic embolicant cada peu, tot seguit un mitjó i encara una altra bossa de plàstic com a tercera capa i peus enfonsats en botes, sí, de pluja, però igualment, creia, servibles?

Bon èxit, els peus s'havien deslliurat de la brutícia indesitjada. La dona va voler-los, a més a més, esbandir en una de les fonts del passeig marítim. Llestos!

I, de cop, entre un contenidor i l'inici de la platja, sota un tamarinto, un ocell nadó en estat miserable. No es bellugava, llevat del bec, poc petit, amb esforços d'obertura respiratòria. Sobre el terra fort i escalfat, hostil...quant deuria fer que s'hi estava? la tarda començava a plegar veles. Com hi hauria anat a parar? Encara no havia desenvolupat les plomes com cal. Segurament es tractava d'una gavina. Li va fer l'efecte, sí. La mort s'engreixava de l'au a mossos gegantins. Ocell mut amb ulls negres com punts i final d'una història minsa que no havia comptat ni amb punts i seguit ni pàgines per girar. Un ésser agònic, protagonitzant un tràgic poema del que semblava pidolar-ne l'escriptura. La dona, entre poruga i anguniosa, va voler ajudar-la com fos. Va demanar a dos nois negres asseguts en un banc si els feia res sisplau d'agafar la bestiola i posar-la dins una bossa que ella tenia. Parlaven 'un poco de español'. Van ser amables i delicats. Els va semblar que l'ocellet tenia esperança, lluitava per la vida. No obstant, l'ocell es mantenia garratibat, encarcarat, com una pedra. La dona ja tenia al cap una coneguda, una anciana que acollia i sovint salvava gats i algun ocell. Assolir-ne el domicili, cercar-ne consell i, sobretot, ajuda. Ella sabria què fer.

A mig camí, a l'alçada d'un parc ple de flora espatarrant i xerrameca de cotorres, la fràgil au va aconseguir realitzar un seguit de moviments inesperats. Els espasmes del traspàs. Les noves ales.

La dona es va aturar, va 'entendre' sense voler entendre, va necessitar que algú méssvveiés l'ocell, qui fos, saber-ne un parer que extirpés el seu clar pressentiment. Una senyora gran amb caminador va ser l'escollida, per ser la primera en passar. Li va mostrar l'ocell, el va tocar i, entesa, sentencià:

-Està ben mort. Te'l pots menjar.

Què?

El seu difunt marit havia estat caçador, va afegir.

La dona va portar el cadàver al pati de cas seva. Va fer un sot d'uns quants pams. Va col.locar-hi l'ocellet, amb una flor al damunt, una flor de pastanaga silvestre, que semblava un brodat filigrana . Va colgar-lo i, sobre la terra, terra fosca com la que se li esmunyia a les ungles, un llit de fulles de morera que, caigudes de l'arbre, i amb un groc preciós, compartien amb la petita au l'aventura vers una altra existència plena de llum, pura poesia.