Aquell missatge a la paret

'The perfect moment to start is always NOW'.

Quina meravella de missatge o consell o suggeriment pintat en aquella paret! A la babalà, però amb consciència que ho deuria haver fet l'autor, va analitzar.

I va pensar que sí, que aquells mots tenien raó... i alhora que no. No hi havia manera de decidir-se?

Per això, com que en aquell poble era una persona desconeguda i en tenir un aspecte -li havia dit algú alguna vegada- de personatge televisiu, ho aprofitaria per a saber opinions...que, és clar, passaria pel sedàs tan gruixut com de roba de sac o tan fi com tela de seda.

Va passar per davant d'una escola centenària que semblava coronada per una icona d'una santa figaflor assolellada fins i tot quan feia núvol. Va agafar el mòbil i amb aires d'entrevistadora va anar directa a un home d'aire culte que calbejava i que duia una barba com de filòsof clàssic.

-Perdoni, això és una enquesta. Se'l veu ben amable. Podria explicar-me què li sembla si una persona en la cinquantena deixa la família i marxa a viure una vida espiritual i no s'enduu ni el gos? (ben poc va ficcionar el que feia tant que tenia 'in mente').

Aquell home era un fill únic arrapat a la família que acabava de deixar al pati la seva filleta uniqueta. Per a ell posar en perill l'estabilitat emocional dels que s'estimava no era possible. Va afegir que ell s'hauria sacrificat i que res de res de canvis, que seguiria a la zona d' (in)confort. Va estossegar per empassar el mal tràngol -en el fons no volia fer com els seus pares que havien seguit junts com a companys de pis tot i estar ell repetint patró- i va fer adéu fluixet, va entrar al seu quatre per quatre i va tocar el dos, el tres i...és clar, el quatre. Pel fum del tub d'escapament semblava que s'evadien una tirallonga de 'ç'? Quin efecte visual mai vist! La preguntaire es va haver de fregar els ulls i buscar algú més.

Sí, aquella dona en la trentena vestida extremadament cenyida, fumant.

-Ui, em parla d'un iaio. A aquella edat el millor és estar criant malves, guapa! Hahahha!

I va entrar en una xurreria a atipar-se de porres ensucrades i ben sucades.

Llavors la que volia parers va observar un home cigronet amb una bicicleta que semblava d'enèsima mà. Com que l'individu es va aturar per a cordar-se una sabata foradada, se li va plantificar al davant i li va fer la pregunta. Aquell ser tímid va resultar ser un terapeuta amateur.

-Cosa budista. No aferrar-se a res. Mira, jo passo una mica de l'edat que dius i també sóc un home, però això no hi fa res. Si se sent i es vol, es pot.

Hagués continuat parlant, però va veure venir uns treballadors de l'ajuntament i va comentar que es tractava de mascles prepotents, que emetien unes vibracions que no el provaven. I va deixar l'Aloma amb un pam de nas...i amb una resposta més.

Ella va continuar passejant pel municipi patejant-se carrers de forma aleatòria. Es va comprar uns bunyols de poc vent i molta crema. Mentre degustava el darrer va fixar-se en una àvia seca com un bacallà vestida esportivament. La pell pigadíssima, els cabells curts, el somriure franc.

-Jo estic jubilada fa un lustre. Això que dius, si jo fos ell, o posant-me al lloc d'ell, mira: deixar-ho tot sempre es pot, el dia té molts moments. I si no els té, te'ls procures. La bona solitud s'ha de conrear. Ho he après a còpia d'anys i de caure i aixecar-me. I si a terra hi trobava, per exemple, una moneda de deu cèntims, a la guardiola, hehehe.

La dona es va acomiadar tot i entrant en un local on anava a fer Pilates.

L'Aloma tenia quaranta-tres anys i feia uns quants que 'no estava bé'. Va tancar els ulls i els anava obrint per no ensopegar, tot i tornar com de memòria al lloc de partida on havia trobat aquella frase en anglès poc després d'haver baixat del tren en aquella localitat que per atzar havia decidit aquell dia lliure i esclau.


-The perfect moment to start is always nooooow...

L'home baixet i poca cosa estava tocant una mena de flauta oriental i quan deixava de bufar-la cantava allò amb una entonació divertidíssimament irrisòria. Havia posat una gorra de pana de color no t'hi fixis a terra amb ànim d'arreplegar algun caleró.

L'Aloma va somriure. Ell també.

-Al meu dietari de quan vaig ser a l'Índia era el que vaig escriure a la primera pàgina. De fet...no vaig escriure-hi res més!

I va somriure. Va seguir tocant i cantant. I ella sentia que es desconnectava per fi de tot ple de pes i que es connectava a quelcom gairebé màgic.

Sí: era el moment. Va anar de dret a aportar no només un parell d'euros, sinó a entregar un bon tros d'ànima.




+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
I el comentari del jutge, l'"aleshores":

Aquell missatge a la paret

Molt bon títol (“Aquel Domingo”, de Jorge Semprún)

La lectura d’un missatge en forma de pintada a la paret fa que la protagonista femenina efectuï una consulta de l’opinió sobre el seu contingut a diverses persones que es va trobant (una itinerància que es troba per exemple en el Criticón de Baltasar Gracián, o El Quijote, i suposo que en molts altres). La presència, resposta i actituds d’aquests són diverses i configuren una classe de tipologies sociològiques i de maneres de pensar. Llavors descobrim que el personatge porta el mateix nom del de Mercè Rodoreda, Aloma (una dona jove casada amb un home gran, com crec que era el seu cas) i que es troba en baixa forma moral.
El cercle es tanca: el personatge apareix de nou al lloc de partida on hi ha ara l’autor de la pintada. L’aparença de filòsof de l’autor desapareix, era un intent de filosofar o una “pose” o potser una manera de guanyar-se la vida. Llavors, a contracor fa allò que creu que ha de fer de forma peremptòria: lliurar els seus petits estalvis una institució bancària.

Descripció plena de detalls de la realitat que ens envolta, en la seva línia habitual (crec, tanmateix, que per tal de perfeccionar l’estil, un dia li caldria, també posar-se en el cap d’algun relataire completament diferent i intentar escriure com ell, tot i que em podrà dir que qui sóc jo per donar aquests consells: no és consell és opinió, agosarada, potser)

Darrera de l’actitud bromista del personatge hi ha una persona que viu el dubte que expressa el lema: si cal canviar i fer-ho de debò el moment és ara, no es posterga la decisió perquè aquest mateix fet significa ignorar el repte (procrastinate en diuen els anglesos, crec).

Dona el missatge per vàlid però desprès no el segueix o no l’interpreta de manera adequada (al meu parer). Destaca el seu coneixement de la realitat de la situació emocional de les persones: autoajuda, teràpia, budisme, pilates,...( i per què no?, RC, afegiria jo)

Usa el llenguatge amb creativitat i adequació (calbejar, home cigronet, filla uniqueta i denota una personalitat introspectiva. Per exemple qua usa l’autojustificació per la inacció, basant-se en el bre primordial del manteniment del benestar psíquic dels altres propers.

Efectua unes incursions en l’oralitat: “Atiparse de porres ensucrades”, etc.

La bona actitud s’ha de conrear: efectivament, però, petits canvis en la forma en que s’organitza la nostra societat actual, podrien ser molt beneficiosos: cal cercar-los. (apunto jo que no m’han demanat que opini tant, renoi! Però és que els personatges, sinó tenen un comportament Brownià)