Andorra

Sense posar-nos nerviosos, hem omplert qualsevol racó útil del cotxe ( inclosos els seients, la guantera, els cendrers i el dipòsit de benzina ) de bosses, paquets, salers, xocolates, macarrons, patates i pastissos prefabricats i ens hem dirigit, il·lusionats, a passar el cap de setmana a un apartament de muntanya.
Després de parar quinze vegades a fer pipí, a beure aigua, a netejar vomitades, a canviar la roda punxada i a telefonar a la veïna perquè ens tanqués l'aixeta que havíem deixat oberta, ens hem afegit a la cua de deu mil vehicles que desitjaven anar, a la mateixa hora que nosaltres, al nostre lloc de destí.
En arribar, a les tantes de la nit, cansats, marejats i una mica agressius els uns amb els altres, hem celebrat que l'ascensor no funcionava i amb l'alegria de poder estirar les cames, hem pujat, carregats fins a les orelles, els quatre pisos que ens separaven del preciós apartament de fusta on passarem els propers dos dies.
En obrir la porta, davant la impossibilitat de deixar els incomptables paquets a terra degut a la fuita d'aigua que havia deixat xopa la moqueta, hem donat un cop de peu a l'interruptor de la llum , amb la qual cosa ha saltat el diferencial i, en quedar a les fosques, hem trencat els ous, tres ampolles, les copes de cava i la cassola de les sardines en escabetx.
Després d'una llarga i espessa nit de discussions i neteges, i d'haver de posar les cadenes a les rodes per creuar els únics trenta metres nevats que hi havia a la zona, hem arribat a la neu, on ens hem adonat que la bossa amb les botes, els guants i els passamuntanyes de marca que havíem comprat especialment per a l'ocasió, havia quedat oblidada a qualsevol de les aturades del nostre "via crucis" de la vigília.
Amollant-nos a les circumstàncies, i amb els nassos, les mans i els peus congelats, hem practicat l'snowplàstic amb bosses d'escombraries i quan estàvem xops de dalt a baix i amb les cames morades per les trompades que hem rebut dels dos mil trineus que omplien una pista prevista per quaranta, hem fracassat en tots els intents que hem fet per trobar una taula per dinar.
Intel·ligentment, al menys això pensàvem nosaltres, hem decidit dirigir-nos a uns grans magatzems a menjar uns entrepans i aprofitar per fer unes magnífiques compres, però després de giravoltar pels infinits revolts de les nou plantes del parking , perseguint una riuada de cotxes que s'aturaven cada trenta segons a discutir acaloradament per un espai on aparcar, ens hem dirigit a la sortida, on hem hagut de pagar mil pessetes per l'estona que feia que cremàvem benzina, pulmons i la poca serenitat que ens quedava.
A les vuit del vespre, esgotats i morts de gana, i amb un apartament humit, i sense corrent elèctric (ni llum, nevera, forn, vitroceràmica, calefacció, escalfador d'aigua o microones), i després d'escoltar a la ràdio les enormes retencions de trànsit previstes per a l'endemà a la zona, hem avançat unes hores la tornada, però aquest cop hem tingut sort i només hem hagut de parar a la duana on hem hagut de deixar tots els diners que portàvem ja que no hem pogut demostrar que els salers, xocolates, macarrons, patates i pastissos prefabricats que sobresortien per les finestres del cotxe els havíem comprat al supermercat de sota casa.