Optimista

Aquest matí, quan anava il·lusionadíssima cap a l'aeroport per marxar de vacances, se m'han rebentat dues rodes del cotxe. Contentíssima perquè, per fi, amortitzaré el carnet del R.A.C.C., he vist que el mòbil no funcionava i, amb la satisfacció de pensar que així no podria sonar en un moment inoportú, he intentat arribar al telèfon públic més proper. Per sort, ningú s'ha aturat a ajudar-me i així, he pogut gaudir d'una fantàstica i saludable caminada de tres quilòmetres i amb la tramuntana que bufava se m'ha assecat de seguida la roba que m'ha quedat xopa quan aquell camió que transportava porcs m'ha esquitxat amb aquell líquid pudent que m'ha vingut molt bé per recordar que havia oblidat el desodorant. Un cop he arribat a una àrea de servei, he tingut l'ocasió de conèixer nova gent quan intentava que algú em canviés l'únic bitllet de deu mil que portava per poder tenir monedes, i després de comunicar-me amb quinze persones de diferents maneres de pensar i expressar-se i de tenir la sort d'aprendre quinze maneres diferents de dir que no, una criatura de deu anys m'ha tret la cartera dels dits i ha sortit corrent, amb la qual cosa he pogut disfrutar de l'alegria de veure que la picardia i la velocitat continuen donant diners als qui ho necessiten. Sense bitllets, sense monedes, sense documentació i sense targetes, he sentit a la televisió del bar que avui els avions sortirien amb grans retards a causa de la boira. Tenint en compte que no m'agrada esperar-me als aeroports i que, de fet, si renuncio a les meves vacances no em perdré cap dia el "culebron", puc assegurar, sense por a equivocar-me, que avui és ben bé el meu dia de sort.