Bàsquet a la ràdio

Ahir vaig viure la dura experiència d'intentar escoltar un partit de bàsquet per la ràdio. Mentre esperava , durant més de dotze minuts, que algú em donés alguna pista per poder endevinar el resultat, el comentarista intentava explicar qualsevol contraatac, intercalant les dades personals, les malalties, els vicis, les virtuts, les supersticions i el color preferit del jugador que portava la pilota, dels seus quatre companys, dels cinc contraris, dels dos entrenadors , dels tres àrbitres, dels dos mil espectadors , dels seus familiars i de totes les seves mascotes.
Entre els crits i bramades dels micròfons d'ambient i els apassionats comentaris despectius pronunciats per un professional imparcial, cada vegada que l'equip del seu cor fallava una jugada, no he aconseguit assabentar-me, en cap moment, de qui atacava, qui defensava, qui guanyava o quan faltava per acabar. Malgrat tot, m'ha semblat entendre que les coses no anaven gaire bé, perquè els jugadors corrien lentament accelerats, tiraven a la primera apurant massa les possessions , defensaven d'una manera agressivament tova a tota la pista sense passar de mig camp i els entrenadors, amb tantes rotacions, no es recordaven de fer canvis. Sort que al final van fer una entrevista de trenta segons al millor jugador i, entre la pregunta tècnico-explicativa que va durar vint-i-nou segons i mig i la clara resposta que es va poder sentir abans de tallar la retransmissió: "Bé......." Em va semblar entendre que havien guanyat els de casa. Enhorabona! (Suposo)