A caçar bolets

A les sis del matí, content com unes pasqües i il·lusionat com una criatura, he sortit cap a muntanya en el dia just en què, segons diu el manual i en funció de les pluges, serà el millor de la temporada per caçar una carretada de bolets. En baixar del cotxe, manual a la mà dreta, cançoner a l'esquerra, "fiambrera" sota una aixella, bastó sota l'altra, aparell per tallar entre les dents i cistelleta penjada del colze, he hagut de córrer seixanta metres perseguint la gorra que ha rodolat empesa pel vent fins una bassa. En no poder-me posar al cap els deu litres d'aigua i fang que havien quedat encastats al barret i, incapaç de transportar tots els estris amb les quatre úniques extremitats de què disposo, he decidit deixar els més prescindibles allà mateix, i, així, amb el cançoner fortament agafat, m'he allunyat de la zona per buscar en indrets menys trepitjats per l'home. Quan, després d'infinitat de pujades i baixades, els meus cants perdien progressivament energia -entonació no n'havien tingut en cap moment- la meva esquena ha començat a notar l'esforç de les set-centes vegades que m'he doblegat per remenar sota la fullaraca, sense èxit i sense bastó i els meus pantalons, entre les esgarrinxades i les taques de sang començaven a semblar de disseny. Sota un sol espatarrant i sorprenentment fort per a l'època, la pell de la meva cara començava a fer olor de pollastre socarrat, els braços semblaven una exposició de picades d'insectes de tot tipus i les sabates noves, immillorables alhora d'acumular humitat, pesaven quinze tones i mitja cada una. Imaginant amb pànic el trajecte que em quedava per tornar i somiant el moment d'arribar a casa, he decidit donar mitja volta i me n'he adonat, amb desesperació, que no havia pensat en comprar una brúixola -i un manual de com fer-la servir- i després de fer voltes i més voltes, esgotat, m'he assegut sota un pi i, emprenyat amb mi mateix per no haver agafat el mòbil, he vist, amb alegria, dos vailets que s'acostaven perseguint una pilota. Quan, començant a respirar tranquil, però sense poder moure el cul d'allà on l'havia instal·lat feia un moment, he intentat cridar-los, perquè m'indiquessin el camí de tornada, un d'ells, innocentment, m'ha dit: Senyor, li fa res canviar-se de lloc? És que està assegut sobre un munt de rovellons!