Amor eteri

Quan vaig arribar a l’estació de Queralbs, la cremallera ja s’havia enganxat al trenet de fusta per conduir-lo fins a Núria, entre penya-segats nevats.
Com que al hotel de la vall m’esperava una bellesa primaveral i no volia arribar assedegat, vaig acomodar-me en una de les finestres obertes, plegant les ales i estarrufant-me una mica per deixar passar l’escalforeta del sol.
L’assumpte era delicat, perquè havia decidit passar aquella temporada a la vora del mar, lluny de la duresa de la muntanya. En canvi, la meva enamorada no volia venir perquè li feia por la flexibilitat de l’aigua.

En arribar al llac, tot coincidint amb la gran exclamació dels passatgers del vagó, vaig veure la meva merla blanca. Estava delicadament situada a l’ampit d’un dels grans finestrals. Tenia les plomes ben pentinades enrere i semblava emmirallar-se en un cristall.
Vam fer l’amor tota la setmana, intensament, com si fóssim dos miners que busquen en ells mateixos, pirita, or o carbó. Però, vaig acomiadar-me veient el blau del mar en la seva mirada.

M’esperava el cremallera de tornada i vaig agafar-lo per mandra d’obrir les ales. Estava mig content i mig melangiós, però em vaig mig adormir, encara que més meitats no en quedaven. Els túnels es succeïen per la pedra pelada quan, de sobte, vaig veure el meu amor, vall avall, com si fos una garlanda.
No ho dubteu, em vaig emocionar i sense pensar-m’ho dues vegades, vaig saltar per la finestra per anar a trobar-la.