Amb la Isabel-Clara Simó.

Un relat de: Joan Colom
Dimecres, 21 de març de 2018, 19 hores. Ciutat de València, edifici de l'Antic Mercat d'Abastiments, Biblioteca municipal Eduard Escalante. En la sala polivalent de la planta superior, el novençà Club de lectura Arrancapins ha improvisat una platea amb files de cadires orientades cap a una mesa, en previsió d'una assistència més gran de l'habitual. Efectivament, i malgrat haver-se advertit que l'activitat estaria restringida als membres del club i a alguns càrrecs de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament, ha prevalgut la màniga ampla i no s'ha desbordat l'aforament, però gairebé. I és que l'acte s'ho val: el motiu de la trobada és el debat sobre la lectura de "Júlia", novel·la d'Isabel-Clara Simó, i s'ha pogut comptar amb la presència de l'autora.

Tot i l'actitud oberta i gens distant, costa de vèncer el respecte que inspira la interlocució amb una figura literària de la seva talla, i entre el públic domina el silenci fins que aixequen la mà les més agosarades (caldrà precisar que predominen les dones?). Les respostes directes i festives de la Simó van trecant el gel, se succeeixen les intervencions i les opinions es diversifiquen. De sobte, un representant de la minoria masculina expressa una opinió que, assumida literalment, resultaria ofensiva: ni més ni menys afirma que la protagonista li ha semblat el personatge "més inversemblant" de la novel·la, perquè costa de creure que una obrera de divuit anys sigui capaç d'actuar de forma tan calculadament eficaç en un ambient hostil, encadenant les jugades com ho faria un jugador professional d'escacs...

La Simó, que és gat vell, ha entès que allò que en realitat ha volgut dir el molt sapastre, fet un sac de nervis, era que la protagonista li havia semblat el personatge "menys versemblant" de la novel·la, opinió que segueix sent discutible però no tan desconsiderada. I arrenca responent-li que, potser si s'esforçava a recordar com era ell als divuit anys no li resultaria tan estrany el comportament de la Júlia. A més d'altres consideracions, com que és una triomfadora ben galdosa: l'afany d'escalar socialment ha malmès la seva vida, començant per la renúncia a poder ser mare...

"Més inversemblant" o "menys versemblant": un matís que, per escrit, probablement no se m'hauria escapat. Però això d'adreçar-se en públic a tota un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes... Gràcies, Isabel, per tractar-me tan benèvolament!

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 28-03-2018

    Ella va perdre el seu home a l'abril de 2016. Jo, a la meva dona, a l'abril de 2017. Això i el fet d'haver-la vist sovint al Mercat del Ninot, de Barcelona, fa almenys trenta anys (sembla que llavors residia al barri i que ara tornarà a viure-hi), va permetre que tinguéssim un breu intercanvi d'impressions just abans de començar l'acte. Jo ja firmaria per tenir la meitat de la vitalitat que traspua aquesta dona.

    A VilaWeb hi ha una entrevista del 5 de març del 2017, feta a València. És interessant perquè toca temes personals, literaris i polítics.

  • M'afegeixo en elogis...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 27-03-2018 | Valoració: 10

    Sempre he tingut admiració per aquesta dona o "senyora de sa casa". És pot dir que no he llegit els seus llibres, em costa Déu i ajuda encarar-me a una novel·la. Però nogensmenys he llegit, sempre que m'ha caigut a les mans, a la revista el Temps, el Llamp o l'Avui, els seus articles d'opinió. magnífics!. Com oradora és meravellosa. És la nostra Maria Aurèlia Campmany barcelonina, i dic barcelonina perquè per a mi ambdues són igual de catalanes, malgrat que una sigui del Principat i l'altre del Regne de València. Fa poc hi vaig coincidir amb ella al cinema Méliès de Barcelona. Jo anava amb una amiga major que resulta que es coneixien de l'època de joventut. Quan va acabar la pel·lícula, ens va convida a mi i la meva amiga a prendre una beguda a l'hotel que hi ha a tocar de cinema. Detall que vaig trobar molt apreciable. La vaig notar una mica moixa. I és que ens va dir que feia tot just un any va enviudar i això, vulguis no vulguis, marca quan tots dos havien estat molts units. Salut, Nil de Castell Ruf.