Allò que en diuen amor

De l'amor? Vols que et parli de l'amor, així en majúscules, com a concepte general, com a gran paraula, en el mateix grup que vida, Déu o mort? Mira, per començar l'amor té molt mala premsa. És un mot que només es pronuncia en moments molt solemnes, que té una càrrega emocional tan intensa que despulla completament al que pronuncia la frase: "T'estimo" No et vindria més de gust que parléssim d'afecte, tendresa, sensibilitat que potser no són conceptes tan generals i que es poden definir amb una mica més de precisió? (ja no parlo d'exactitud) No, ja veig que no et convenceré. En fi, no em quedarà més solució que començar fent-te cinc cèntims de la meva relació amb el sexe contrari. De fet, la primera vegada que un es fot de nassos contra la paraula esmentada és a l'adolescència, quan un s'enamora per primer cop (normalment d'algú que ni en el més espantós dels seus malsons s'abraçaria a tu) Després d'una sèrie d'intents infructuosos d'apropament, tan físic com emocional, un es convenç de la inutilitat dels seus esforços (tímids esforços, atès el poc convenciment que hi ha en les pròpies forces) quan la damisel·la somniada perd els estreps per algun company de classe o un amic que va arribar més aviat que tu al repartiment de cares, tan en bellesa física com en sentit figurat. La decepció conseqüent i la baixada en picat de la confiança en un mateix, si és que existeix en aquesta edat, deixa el crack del 29 en un lleuger recolliment de beneficis.

Normalment, aquestes primeres experiències de la ingratitud de la vida et solen blindar pel que fa a la part emotiva. Un es pregunta després en l'edat adulta, quan per casualitat et trobes amb l'objecte de desig primerenc, que li vàrem veure per perdre el cap d'aquella manera. Com que no és una de les característiques de l'home aprendre de l'experiència, se sol caure un altre cop en la mateixa errada. El procés segueix sempre els mateixos passos: enamorament, apropament i desencís, provocat, és clar per l'existència d'un rival més poderós. La segona vegada però les pretensions ja han baixat i en lloc de deixar-nos seduir per uns ulls profunds, un cabell llarg i sedós i unes corbes de ralli del mundial ens fixem més en allò que s'anomena la bellesa interior, que és allò que no ens queda més remei que valorar quan falta l'exterior: la simpatia, l'amabilitat, el somriure, l'humor, els gustos compartits. Tot aquest arsenal d'arguments ens convencen de que estem davant l'oportunitat de la nostra vida. Tirem pel dret i ens atrevim a manifestar-li els nostres sentiments. El resultat sol ser una altra carabassa monumental, normalment atenuada per alguna frase edulcorant que faci referència a l'amistat mútua. Doncs què ens esperàvem? Que es tiraria als nostres braços i ens besaria amb frenesí? Al cap de poc temps se la pot veure amb algun paio estrany de collons, amb cara d'intel·lectual i al que no veiem cap qualitat que l'hagi pogut atreure. Resultat: el mateix que en la primera ocasió. Nova decepció, nova caiguda de les accions de la nostra autoestima.

Després arriba un dia en que, passada ja l'etapa dolorosa del desencís i havent adoptat una actitud vital d'escepticisme cap al tema hi ha algú que sembla que se sent atret per tu. Amb un dimoni a cada orella, et resisteixes a creure en l'evidència, no fos cas que la seva amabilitat cap a tu fos practicada amb caire general i amb fins humanitaris, com si ella fos militant d'una O.N.G. anomenada "afecte sense fronteres". Però no, aquesta sí que és la bona. Llavors passa el que passa i la resta obeeix al procés habitual en aquests casos i com diu Woody Allen "Hi ha matrimonis que acaben bé i n'hi ha que duren tota la vida" Evidentment, un pot deixar escapar aquesta oportunitat i trencar un cor solitari, com també pot engrandir la seva llegenda negra i entrar en el Guiness com a gran recol·lector de cucurbitàcies abans de trobar la mitja taronja. Tot depèn del grau de masoquisme que un estigui disposat a aguantar.

Hi ha una cosa però que t'he de confessar: la bellesa física m'intimida. És a dir, sento una gran atracció sexual per les dones guapes però m'horroritza un possible apropament. M'incomoda extremadament qualsevol conversa amb una deessa de passarel·la. No sé si és pel fet que tinc por que s'adonin que no les estic mirant als ulls o perquè em sento despullat davant la seva mirada (i no considero que sigui aquesta la seva intenció). El fet és que prefereixo que tinguin un petit defecte: que portin ulleres, un nas una mica corbat, unes dents una mica sortides, qualsevol cosa que m'ajudi a vèncer la timidesa. He conegut dones molt guapes però sempre m'han atret molt més les seves amigues, noies o dones normals, si és que la bellesa es pot considerar una anormalitat, que em poguessin explicar alguna cosa interessant, amb l'objecte de trobar interessos o gustos comuns.

És clar que he arribat fins aquí i encara no t'he explicat res de l'amor. Sí, he parlat de l'enamorament però aquest és un procés en el que hi entren en joc les hormones. Sé que em deleixo per mirar la meva parella mentre dorm i sentir que estic allà per vetllar el seu son, que mentre em quedin forces lluitaré perquè no li falti res, per que no pateixi, per evitar-li el dolor, perquè surti un somriure de la seva boca, per veure-la feliç. De vegades sento tendresa, instint de protecció, afecte, atenció, comprensió, empatia. M'agrada compartir amb ella totes les coses bones de la vida i ens donem suport mutu en les dolentes, intercanviem dolors, preocupacions, amargors...De vegades em descobreixo escoltant-la, renunciant per un moment a mi mateix per recollir una confessió, per aturar una llàgrima o per deixar-la lliscar galta avall. Però l'amor, què puc saber jo de l'amor?