Cercador
Al cel també hi passen coses
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Esclau de les claus, el so que feien li causava mal de cap.
-Massa remenar-les, massa dur-les a la butxaca que mai es forada i així descansaria, que caiguessin sobre qualsevol núvol de més avall prou espès per tal que el joc de trobar-les s'allargués i encara seria divertit... però el repòs etern dels usuaris fent cua m'ho impedeix!
I dringadissa de claus, obrint i tancant porta.
-Espera, Pere! Tinc una idea per tal que gaudeixis de descans.
Aquell dimoniet disfressat d'escolanet montserratí que ocultava banyetes i cua maldestrament (com hauria aconseguit assolir aquells cims purs?, es preguntà el sant) li resultà simpàtic.
-Digues.
Es sorprengué de la no-reacció de córrer a denunciar-lo per tal que l'aviessin a lloc.
-Et cal despertar un xic una certa fam.
-No pas voracitat, oi? Seria contraproduent, sent on sóc.
-Calma, porter curós sempre aqueferat. És ben innocent, la cosa.
-Oh...transparent?
-Bé, més aviat tindrà color.
-Oh!
Tallà la conversa -hi havia massa orelles parades, intangibles, però engrandides com si fossin de proboscidis- i li xiuxiuejà el què.
-A canvi, voldràs res, em temo?
-Deixa'm les claus per fer-les volar una estona. Jo menjo consonants, de dos en dos. Nyam, la 'c' i la 'l'. Aus, llibertat!
Les claus van marxar a fer vacances. Una tirallonga d'ànimes van quedar admirades: quina bellesa! I si feien com elles? Sí: tenien ales!
Sant Pere no va rebre cap amonestació. De fet, el paradís estava massa atapeït, apart que els usuaris s'estaven avorrint. Els havien venut un estat naïf que no els acabava de plaure. Observaven les (cl)aus felices en el vast cosmos i els esperits que les imitaven, tots aquells altres que no hi eren a temps, ja que un cop has entrat al regne de Déu l'estança implica arrelar-s'hi fins a l'infinit.
Va ser felicitat pels de dalt-dalt-dalt, que, al seu torn, estaven fastiguejats del nirvana apalancat. Van aplaudir la menja i la coloració.
-Magnífic, Pere! Preciós i boníssimes. Gràcies.
Se sentia com cruixien, sent menjades, perquè en repartia per a tothom.
Mentrestant, els mortals, en aquell planeta en vies de petar, no paraven de fotografiar el fenomen, molt més que gaudir-lo.
-Sant Pere fa torrades!
El firmament, d'un estupend rogenc, ho verificava. Senyal de vent, els antics deien, tot i no ser pràcticament escoltats.
Tal volta l'aire en moviment portaria musiqueta de claus i una rialleta trapella amb una oloreta de tendre sofre.
-Massa remenar-les, massa dur-les a la butxaca que mai es forada i així descansaria, que caiguessin sobre qualsevol núvol de més avall prou espès per tal que el joc de trobar-les s'allargués i encara seria divertit... però el repòs etern dels usuaris fent cua m'ho impedeix!
I dringadissa de claus, obrint i tancant porta.
-Espera, Pere! Tinc una idea per tal que gaudeixis de descans.
Aquell dimoniet disfressat d'escolanet montserratí que ocultava banyetes i cua maldestrament (com hauria aconseguit assolir aquells cims purs?, es preguntà el sant) li resultà simpàtic.
-Digues.
Es sorprengué de la no-reacció de córrer a denunciar-lo per tal que l'aviessin a lloc.
-Et cal despertar un xic una certa fam.
-No pas voracitat, oi? Seria contraproduent, sent on sóc.
-Calma, porter curós sempre aqueferat. És ben innocent, la cosa.
-Oh...transparent?
-Bé, més aviat tindrà color.
-Oh!
Tallà la conversa -hi havia massa orelles parades, intangibles, però engrandides com si fossin de proboscidis- i li xiuxiuejà el què.
-A canvi, voldràs res, em temo?
-Deixa'm les claus per fer-les volar una estona. Jo menjo consonants, de dos en dos. Nyam, la 'c' i la 'l'. Aus, llibertat!
Les claus van marxar a fer vacances. Una tirallonga d'ànimes van quedar admirades: quina bellesa! I si feien com elles? Sí: tenien ales!
Sant Pere no va rebre cap amonestació. De fet, el paradís estava massa atapeït, apart que els usuaris s'estaven avorrint. Els havien venut un estat naïf que no els acabava de plaure. Observaven les (cl)aus felices en el vast cosmos i els esperits que les imitaven, tots aquells altres que no hi eren a temps, ja que un cop has entrat al regne de Déu l'estança implica arrelar-s'hi fins a l'infinit.
Va ser felicitat pels de dalt-dalt-dalt, que, al seu torn, estaven fastiguejats del nirvana apalancat. Van aplaudir la menja i la coloració.
-Magnífic, Pere! Preciós i boníssimes. Gràcies.
Se sentia com cruixien, sent menjades, perquè en repartia per a tothom.
Mentrestant, els mortals, en aquell planeta en vies de petar, no paraven de fotografiar el fenomen, molt més que gaudir-lo.
-Sant Pere fa torrades!
El firmament, d'un estupend rogenc, ho verificava. Senyal de vent, els antics deien, tot i no ser pràcticament escoltats.
Tal volta l'aire en moviment portaria musiqueta de claus i una rialleta trapella amb una oloreta de tendre sofre.
Comentaris
-
Em pregunto que hi deu passar a l'infern...[Ofensiu]Montseblanc | 03-10-2018
És com un conte infantil. No d’aquells en que es maten animals, s’enverinen persones o es practica el canibalisme. No, no. Tot el contrari. És perquè acaba bé, perquè et deixa relaxat i disposat a dormir i somiar que voles, que menges torrades, que no hi ha passat ni futur, només el moment present. Ingravidesa, ingenuïtat, somriures, felicitat...
-
No sabria dir amb exactitut...[Ofensiu]Akeron343 | 24-09-2018 | Valoració: 10
... perquè m'agrada aquest relat.
Suposo que últimament, embrancat en recerques apremiants de respostes, en cercar sentits profundament existencials a cada petit gest del dia a dia, en guarir ferides sagnants de l'ànima...
... la idea d'alliberament, que res no tenia en realitat tanta importància, que em transmet el relat, em fa sentir bé. Com una primera alenada d'aire pur a primera hora del matí.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440270 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com