AIXOPLUC SOTA LA LLUNA

Un relat de: MariaM
Avui he vist, com si fos un somni, el cel entapissat d’estrelles, la lluna hi penjava d’un fil, la qual cosa la feia més accessible, ja no era inabastable per a la majoria d’humans. Confesso que això m’ha esperonat, arribar a la lluna, a aquesta lluna!
Em trobava en una petita cala amagada i la lluna, aquesta, rutilava en la mar. El camí que em dugué fins aquí, havia estat feixuc. Avui hi he arribat també a peu, però, lleugera de càrregues. Amb tot, el desig més preat que sento és ficar-me a l’aigua. Sé que no l’abastaré la lluna, per molt que nedi per aquesta mar quieta que ara m’acull, com si sabés el nostre secret; com si fos una mare i volgués salvar-me. La meva no ho va fer.
I aquí estic, amb el record d’aquell dia que hi vaig arribar no tan sols amb una càrrega pesada a les espatlles, sinó també, en el cor. La meva història, en el fons, no és pas tant diferent a les de moltes altres dones, tal vegada, més de les que es podria pensar si optéssim per explicar la veritat.
La meva infància ha estat feliç; l’adolescència un xic més complicada del que aparentava ser; fou a partir de la majoria d’edat que, per a mi, s’inicià el calvari.
Soc filla d’un magnat, vingut de Castella, amb tota significació que conté, casat amb una pubilla, catalana, per suposat. Heus aquí el quadre. Soc filla única, mimada, que no consentida, controlada i educada, per un pare retrògrad i una mare que no ha tingut ni veu ni vot en la meva educació ni criança, subjugada i totalment sotmesa a la voluntat del marit. Érem rics, benestants, però, encara en volien més, sobretot respecte a possessions i estatus socials, com el d’un seu amic de Salamanca, de la seva quinta, viudo i libidinós, per dir-ho clar i català.
Aquests darrers dies, dissortadament , s’ha parlat i molt, i encara es queden curts, de les dones que han fugit de la llar i han perdut la vida en l’intent, a costa d’enganys i brutalitats. No m’han deixat indiferent; he sentit dolor i ràbia. Els comentaris i les imatges que ens oferia la televisió, minvaven el meu estat d’ànim, ja prou tocat, i he fugit de casa.
Quan ho vaig fer de debò, de casa dels pares, no m’hi va empènyer l’obligació de posar-me el burka o d’altres requeriments semblants, però, sí el de casar-me amb el viudo.
Tinc la pell blanca, emmorenida, bronzejada pel sol, ja he dit els meus orígens. El tarannà patriarcal, que m’ofegà durant alguns anys, que foren infernals fins que vaig canviar radicalment el rumb de la meva vida. I fou pel mar.
D’aquí em ve el fugir al seu encontre quan em sento angoixada per alguna circumstància, ni que sigui per causes alienes. No puc fer massa o gairebé res per tantes dones que sofreixen per situacions extremes. Pensar i agrair tot l’amor que m’agombola i col·laborar d’alguna manera en denunciar i fer palès dolors i injustícies, és el que està al meu abast i ho faig, però, em sembla tant poca cosa des del meu lloc de privilegiada...
Quan m’escapo, com aquesta vegada, em sento ridícula i enganyosa. Son realment fugides pactades, egoistes, potser, però les necessito per allunyar de mi experiències i records passats i recuperar el benestar que ens hem guanyat.
Com els d’aquell nefast dia de la meva desesperació, del que hagués estat el de l’autèntica i definitiva fugida. I així, angoixada, havia sortit de casa, de casa dels pares, sense pensar en un retorn.
Era de vesprada quan vaig córrer cercant consol i refugi en el mar. Sentia el mormoleig de les ones cridant-me “vina” i les obeí tirant-m’hi de cap. Unes quantes braçades mar enllà i prou; no podia avançar, hi havia alguna cosa que em barrava el pas. Fou tot molt ràpid. Era un cos d’home que surava a l’aigua immòbil, viu o mort. De sobte, sense pensar-m’hi ni saber d’on trauria les forces, vaig passar un braç meu pel seu coll i l’arrosseguí, no sé com, tot remant amb l’altre, fins fer peu i tocar terra. Un cop estès damunt l’arena, vaig intentar reanimar-lo com podia i sabia, que era poc. Instintivament, ho feu donant-li el meu propi alè. I així ha estat fins avui. Metafòricament parlant, per suposat.
Sento l’espetec d’una moto, s’ha aturat vora meu i el conductor, d’un salt, s’apropa tot somrient, m’embolcalla en un barnús i acabo en els seus braços. És el ritual de després de la “fuga”, habitualment, al mar i a l’aixopluc de la lluna.
No he estat sola en la lluita. Em vaig casar amb un expert en tècniques en immersió submarina emprades amb finalitats científiques, que en una ocasió va tenir un gran ensurt al mar i fou rescatat per una dona, amb una besada. Aquella, de besada, fou la primera.

Comentaris

  • Precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 08-10-2022 | Valoració: 10

    Un relat que m´ha emocionat. Es molt tendre i bonic. Gràcies per llegir-me

  • Tècniques d'immersió. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-09-2022 | Valoració: 10


    Aquesta vegada m'has impressionat com desenvolupes una història com si fora tota una aventura. Al final et vas casar amb un gran expert, de tècniques d'immersió. Fenomenal.
    Et tinc un nou relat nou, que pot interessar-te. Gràcies.
    Cordialment.

  • Novel·la[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-09-2022 | Valoració: 10

    El teu relat em fa l'efecte que és el pròleg d'una novel·la. Té arguments suficients per a desenvolupar-la. Una forta abraçada.

  • La lluna i el mar[Ofensiu]
    Prou bé | 29-09-2022

    Com m'identifico en aquests sentiments que expresses!
    Un relat molt bonic. Ben pensat, ben escrit i ben descrit!
    A més a més ha anat captant el meu interès en anar llegint trobant al punt més alt al final. Un final romàntic..una bona història amb reminiscències d'algun conte...
    Gràcies
    Amb total cordialitat

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: