Abraçant l'intel·lectual-intuïtiu

La noia s'anava pentinant la cabellera rossa amb els dits, parlant caminant. El noi, al seu costat esquerre, es feia un massatge als glutis per sobre els shorts d'estampat cirquenc i de mercat de quatre xavos. Lluïen tatuatges i un anar per la vida amb estades cícliques en centres psiquiàtrics. Esgotats, els progenitors d'un i l'altra, o morts, o irresponsablement fugits a la Patagònia més patagònica i incomunicada intentaven respirar oblidant el gran error d'haver pujat fills sense traça, amb la traca de 'sense atenció' quina taca!, amb més consum materialista o més pseudoamor (mimats-consentits) que amor. La societat, van concloure, ja pagaria, per això estava estructurada, també. Que ells havien de sobreviure amb salut. El noi i la noia feien el goig de la joventud, era estiu, els cossos de bon veure es demanaven entre ells en un continu i frenètic xingoneig amb un matís malaltís afegint-hi psicoestimulants i vagareig i platja i festa i menjar escombraries. I la programació consoladora: ja es faran càrrec de nosaltres, patiment zero!

L'escriptor -que es feia anomenar Joju- deixà de centrar-se en aquella parella marcada per decrèpita passió que ja havia girat la cantonada. L'interessava més el desvaliment de plantes i animals, cada vegada més. I més. S'adonava que pecaria d'arrogància si deia que estava passant del grau intel·lectual-normal (no volia acceptar el normal-alt amb modèstia exagerada) a l'intel·lectual-intuïtiu. Una amistat així li ho havia explicat, aquella amistat addicta a la pizza de pinya Santa Fe (fastigosa), qui li havia fet saber que el seu mestre de filosofia oriental-occidental ho havia exposat i l'amic havia pensat, de seguida, en ell: en Joju. Per com era, per com estava.

Va bufar, l'home de cinquanta-nou anys, per espolsar massa inputs en aquell agradable -se suposava- moment de delectació matutí ben situat en una terrasseta sota l'ombra d'un ombú que començava a insinuar-se energèticament per contar-li alguna cosa.

L'escriptor va saber que no podia marcar límits al que té la magnitud d'excels i universal. S'hi obriria.

-Abans, però, estimat ser arrelat, permet que vagi a fer una pixarada per fer augmentar el volum d'aigües residuals!

Aquell humor va ser rebut positivament pel gran vegetal, que va deixar caure una fulla just sobre la taula d'ell, la única ovalada. Hi quedà tan ben centrada que semblava una minipupil·la verdosenca. En tornar de l'excusat en Joju s'ho trobà.
L'agafà, la contemplà intensament. En resseguí la silueta, llisa. Després, el tacte de tota ella. Intentà copsar el relleu minso de les nerviacions, amb els ulls closos. Es demanà una altra cervesa. Va obrir l'estoig, tragué bolígrafs i retoladors de colors, un grapat que mai eren els mateixos. Els variava o bé perquè es gastaven o a voluntat si li venien ganes de canvi. L'estoig, el mateix: un mitjó gris fosc amb una cremallera, obra seva. Dibuixà rostre a la fulla amb bolígraf negre i vermell. Ulls d'odalisca, nas de pitiminí, boca de querubí. Matisos i detalls amb els retoladors turquesa, taronja, malva, verd fluorescent. A l'anvers d'aquell òrgan natural calia escriure-hi un mot. Rigué amb un deix d'incredulitat...i és que com era possible que un ample grapat de gent newàgica era seduïda amb el tema guies sagrats. Si és que ell estava passant a un intel·lectual-intuïtiu, cosa que havia d'analitzar intel·lectualment?, s'adonava clarament que el tema dels sers de llum no l'engolia.

Picà l'ullet a la preciosa faç de la fulla, com esperant corroboració.

-O encara seràs tu un àngel que m'he fet que es mostri?

La fulla no expressà res. O...li faltava el mot escrit, ser obra acabada?

-Ego- el bellaombra va xiuxiuejar amb la unitat del brancam.

En Joju es desentengué del mot, no li escriuria pas. Es decantà pel plaer que el murmuri natural li estava oferint. Es deslligà del moment i de l'espai com qui de cop rep una superherència, té un trist local en lloguer i, arran de la supernotícia, el dóna al primer que el necessita. Li durà ben poc. La closca rebuscava veure amb què ensopegar al gran magatzem mental.

-Hahaha, és la casa dels cotonets, hahaha!-reia i era nen. El seu germà, que tenia mal d'orella, els perdia arreu de l'habitatge. La mare n'hi havia de posar de nous. Van ser uns dies de cotonets per les rajoles fosques pigades -com la pell de l'àvia- que, en identificar-los, en Joju encetava riallades. Els recollia, se'ls mirava, hi veia la part bruta, arronsava el nas i els entregava a la mare.

-Aquest és el que fa vint-i-u!

Els comptava. El germà havia esdevingut un degenerat que es guanyava la vida fent espectacles de baixa estofa per a cercles socials afins. En Joju ho trobava part de cotonet merdós. Feia lustres que no es reunien, ni per anar a visitar la mare a l'Himalaia-Centre-de-Recuperació de...

En Joju tampoc va assistir a l'enterrament del pare del germà-cotonets.

-Només tu et pots comprendre, però això no t'excusa- es va dir...o li ho deia l'arbre?

Un cop a l'espatlla dreta el va espantar. Era una fulla de plàtan, un segon arbre proper a la taula. La veié a terra, seca, encargolada volent imitar un cucurutxo o...un cony ben fermat que s'abraçava per recollir-se, per preservar-se. En Joju la prengué, la repassà amb la vista i molt més, va jugar a tancar-la més, va escoltar el so de cruixir com de cartó prim i rebregat o com una patata de xurreria. S'embadalí tafanejant els dintres, clapes de verd i torrat en diferents graus.

-M'has fotut els pensaments enlaire!- i, subjectant-la pel final del pecíol, la va fer girar, estirà el braç i la retornà a la llibertat.

Notà unes pessigolles a l'avantbraç. Un insecte blanc s'hi passejava. El reconegué.

-De la plaga que cap any no falla.

El bufà per desempellegar-se'n.

-No, no ets ni un bocí de cotonet. Ets una partícula torracollonera viva.

L'astre rei ja fregia. Però l'home no podia alçar-se per marxar. Es col·locà les ulleres de sol per dissimular com les parpelles li feien figa per reentregar-se al somieg o al que fos. Una sirena inicià, contínua i aguda, tal volta la denúncia d'un robatori -o intent- en horari diürn. Penetrava la calma, la fiblava. El cervell i els ulls extenuats de l'escriptor es tornaven com ella: un no cessar. Llarg, insistent, descans d'uns segons...santornem-hi. El cos, adolorit, requeria un massatge. Bé podria, sí, se'l pagaria. Però...la matèria grisa i la profunditat oculars en tenien més urgència. La sirena s'havia disparat, també, a la nit (per a ell, totes eren la mateixa), havia rebentat, amb estridència, incomptables mosquites tigre i no tigre cercant aliment i contribuint, amb el persistent zumzeig delator, a perforar la ment. Tantes i tantes barrinetes-insecte. La sirena els prengué el lloc. Un espurneig polsós, recordà, llavors, a la fulla de plàtan. O eren esquitxos molt subtils de tinta? La sirena va ser empassada per un estol de gavinots afamats més sorollosos, passatgers transitoris o no i oportuníssims, que cercaven teca omnívorament. La innòcua mort de la sirena ...no hauria patit pas, havia estat vençuda, tocada i enfonsada, superada...convidà a en Joju al massatge que li calia: la meditació. El per-fi-silenci l'estava conduint a un estat alterat de consciència sanador...

-El camí no és fàcil, és clar.

Ell mateix es creava l'agitació, incapacitat de pròpia insubordinació a la xerrera incansable. Veié aleshores àvies passavolants i àvies pobletanes que s'alternaven per seure en un banc de forja d'aire gòtic. Anaven carregades i amb un bastó. Tenien en comú els cabells curts per comoditat i alguna per tancament d'etapa de presumir. Duien roba volàtil, els quedava tirada. I ulleres. Una havia estat modista i s'havia cosit botons a les orelles i una cremallera en un tram d'ànima; una altra, ...noooo! Foragità les ancianes, especialment aquella que es ventava i esventava la por a la mort i se'n vantava però per dins se li esventrava el coixí tou on l'amagava quan algú l'esmentava. Llavors a en Joju se li va presentar un mosaïc de rostres...elles. Elles. Les dones que el contenien i que contenia. Les havia retingut amb exactitud. Havien desertat del desig. De besos, de mirades, de carícies, d'orgasmes. Es desprenien, més fulles de plàtan, no el desencisaven. El refrec de cada fulla a la pell i la precipitació fins la terra.

Estroncat l'encanteri, va obrir els ulls, va girar el cap per mirar només el tronc del plàtan -s'havia apropat?- clapat de verds caqui i d'ataronjats i grogosos i marronosos, tonalitats totes elles incorporant el blanc. Esguardà les formacions capricioses artístiques, infinites combinacions emmarcables.

-I si el meu cervell està colorejat amb aquestes rodones que no acaben de ser-ho aïllades o connectades i aquesta mena de puzles que quan es desadhereixen continuen a sota, canviat de to? Tot deixa petja. Tronc de llacs, llocs d'una geografia ignorada...l'atrapava alhora que el va fer tornar a entrar en una fase com de trànsit.

Se li mostraren cares burletes que treien llengües, boques petoneres, alienígenes,
titoles i llagues.

-Ara buidaràs la cornucòpia!- li va exigir el conjunt polimòrfic.

En Joju va voler hostiar-se per no autotitllar-se de tarat escoltant un tronc pictòricament abstracte. L'altre arbre, l'ombú, feia el que havia de fer: bellaombra, no distorsionava. El plàtan què li deia, d'una cornucòpia...recordar què era una cornucòpia. Un tipus de banya oberta que en nombrosos quadres bodegons esdevenia element requerit, mostra d'abundància, tal volta farcit de flors o de fruits o de riqueses. Sí, sí que en tenia una, a les golfes, arraconada. Havia contingut boletes de vidre que havien fugit a omplir ulls buits, deixant la cornucòpia buida al seu torn i amb la possibilitat de plànyer's o cantar a la vida si aprenia la parla de les cargoles marines, cosines o germanes o cosinesgermanes.

'Buidar la cornucòpia'

-I així podrà sonar?

Submergir-la al medi líquid, acomiadar-la.

-Saps què hi alberga a dins, ara mateix?

Una espiral a cada pupil·la traslladà en Joju allà on la cornucòpia formava part d'una amalgama d'acumulacions. Un colom s'hi havia introduït, treia el cap. Potser volia fer veure que era una tortuga amb closca. L'ocell i la cornucòpia s'havien adaptat l'un a l'altra. Preguntar-se com entrava i sortia l'au, sobrava.

-No li és incòmode, de dormir-hi?

-La cosa és una altra: l'animal només té un dit en una pota i un i mig -un monyó- a l'altra.

La part interna de la banya guaria l'au que, finalment, s'abandonava al repòs confiadament.

-Bah, és una execrable rata amb ales!

L'opinió desdenyosa de la tècnica de turisme de l'ajuntament, un pèl xiflada, li ressonà. Així havia comentat l'aspecte d'un colom moribund davant l'oficina. L'havia fet escombrar i desinfectar la porció de pati tan ben cuidat on feia nosa, indesitjable porqueria. Tot seguit, encetà vacances. Era una dona d'estatura del pigmeu més alt, cararodona, cabells molt pixaners que de tant anar al bàter calbejaven. Ullera de pasta que valia molta pasta, pagades pels pares adinerats, filla única reina total. Un vestir vulgar i sense gust: escollia peces gens òptimes, ni en estampat ni colors, per la seva estructura física. Tancà un calaix amb clau, la desà en un altre calaix sense clau rere un estoig metàl·lic rectangular on s'hi veia un gall de Portugal, regal d'un exnòvio d'aquell país que es cuidava de causar incendis sense intenció i cobrar, afegint deu avionetes seves a apagar-los (com s'ho faria pagar!). A més, rebia un tant de la indústria paperera, per haver-los estalviat la tala, treure les capes de tronc inservibles...un cop cremats, molt més fàcil obtenir la matèria. Els esperits de la natura i animals socarrats li maleïen els óssos.

En Joju suava, suava, havia arronsat front i entrecella. La tècnica era tècnica tècnica i prou.

-Estic de vacances, estic de vacances!- exclamà, pidolaire,cervell ofès, quan, pel carrer, algú li va demanar un parer o informació o ajuda sobre quelcom de la seva competència. Histrionitzà la petició de no m'emprenyis estirant braços endavant amb les mans en posició de pregària.

'Estic de vacances, cony, no empipeu. Aquest període el vull per divorciar-me i passar a col·leccionar mascles i calaixos plens de detalls que em faran i operar-me els pits, que no sóc cap vaca lletera i finalment viatjar a les Aixelles, les illes de l'aroma essencial.'

La tècnica i la seva misèria.

En Joju li diria 'bon vent'. Ni cinc, pagaria d'advocats.

-Tu tens feina, tècnica feina, i pares de classe alteta-ricatxoneta. Vas ser el seu únic plançó. Jo només tinc els ingressos de la irrisòria pensió de lletraferidisme i d'amagat publico algun assaig, algun conte, i sovint no em paguen, així vaig i m'està bé per a mi. Prioritat, en dic. No vaig amb grandeses narcisistes ni d'afectació com aquella coneguda teva que va de poetessa pobletana i de províncies i de més més més. Ah, i sàpigues que em va anar al darrere. Si és fum!

Una llenca d'aire traslladava ferum química de pintura per a exteriors.

-Ho veus, ho veus?- l'ombú, llavors sí actiu, i el plàtan intercanviaven saba.

La taula i la cadira on era assegut van vibrar, receptores, de resultes.

-Què, què haig de veure? No pot ser el passeig, la platja, el mar, l'ambient al meu entorn...on és tot això?

La resposta era cap resposta. Hahahaah. S'intensificà l'olor...la pintura verd oca, la mig russa-mig veneçolana amb la brotxa...es malmetien les baranes, les estava revifant. Se li encomanà d'un veí molt treballador-sempre-superalerta-al-deteriorament-de-la-casa que així s'entretenia, jubilat d'or a cap edat amb dents de plata, que menjava meló sang de brau amb pernil de brau ibèric per sopar cada jorn estival. S'hi posà, ella, copiant el procediment fil per randa, evitant el seu sempre anar a la babalà. Posar la cinta adhesiva protectora per no emmerdar parts que no s'havien de pintar; rascar la pintura insana; posar mini; esperar; segona capa; esperar...tantes capes com una ceba? La ceba al cap del veí cansava. Però hi reeixí. L'escriptor s'hi fixà, quan ella anava per l'onzena passada. Com que no hi volia un embolic, no la saludà. Hauria estat ben senzill:

-Quan acabis, vine a casa meva!

Un comentari simpaticoide, un inici. No, no, no, no. Aspirava a un celibat pràcticament monacal. La Natasha-Yolanda representava tan sols líbido. Aquella atractiva manifestació no li aportaria el que cercava. Calia mantenir el llistó ben alt. Hahahaha. Conscient del prejudici, l'importà un rave. Se'l quedà, prescindí del flirteig, de cap estrat o estat o estadi de flirteig.

Cap oportunitat, a la pintadora de barana, doncs. Se'l mirava de reüll i entretant dins la cambra rere seu el marit trenta anys més gran la contemplava bavejant, la cara com una bombeta blanca, el cos també fantasmal, tot plegat el cost d'un ictus en un moment masturbaire. El vell feia passes arrossegades. No podia doblegar la carcanada, ajupir-se per mirar bé la Natasha-Yolanda amb els shorts cenyits agenollada fent feina, els glutis grossos i marcats, tous i celestials. Ella pinzellada amunt, pinzellada avall. Es notava observada, l'inevitable 'per què no s'hi va quedar?' li anava i venia. Amb ganes de viudetat a flor de pell, pinzellada amunt i avall, el vell anhelant, no se li aixecava, el feia estar amb una sense esma rabiosa, ella pinzellada i pinzellada, llarga i conscient, el vell ja no trempava i mentrestant una legió d'onanistes la desitjaven, es creia, es deia 'jo, desfilant per la passarel·la, exuberant, tant jo, em devoren amb els ulls, estan fent formació enlairant penis i jo desfilant, pinzellada amunt i avall, pinzellada a cavall. Rere meu una garsa i un gavinot han fet amistat. No, no són homes caracteritzats ni ocells disfressats. El gaviot venia dels camps, d'atipar-se de pinso per als gats de colònia, lladre, informat per la garsa...a canvi d'amor.' La Natasha-Yolanda treballava, pensava massa, la tarda queia, la tarda pesant. Les primeres onades de nit van fer seguir els blaus per, més que substituir-los, fusionar-s'hi. El firmament s'hi avingué amb traces roses i taronges difuminades en to pastel amb uns cagallons grisos de núvols. El cel s'agradava a ell mateix, pissarra màgica variable, pacífica o geniüda, poètica alegrement o tristament. Clogué parpelles, la Natasha-Yolanda. La pantalla de carn dels ulls tancats, veure-ho tot fúcsia fosc. Havia iniciat la tasca al balcó matí avançat, al mateix temps que una mare i una nena, sota seu, discutien.

-No vols ni ensaïmada, ni magdalenes, ni croissant. Així, què vols, doncs?

-Una hòstia sagrada.

-La Comunió és cara. Vestit, restaurant, viatge a Afrodisney. No!

Bramà, la nena. Somni-estereotip no aconseguit.

-La crisi, també, maca. Ja menjaràs galetes més tard.


Joju...on ets? Piquen de mans picant de fulles, les branques, llençant-se-les les unes a les altres, d'ombú a plàtan i viceversa. Joju! Joju...què et ve?

-Vosaltres, què us ve?

'Hi ha silencis que necessiten silencis. Hi ha qui viu per ajudar a viure. Hi ha qui viu per empènyer a morir. No és que et volguem apressar...tanquen al migdia, aquí, avui, tenen mig dia festiu. Demana alguna cosa més i reprenem el nostre encontre. Pots, vols?'

-Massa, massa, massa. No pot parar, tot això, ara?

-Cadascú té la seva creu. Fes-te càrrec de la teva.

-La meva ment! Per què ha de ser com la tinc?

-Les preguntes l'estimulen, et cruspeix. I està bé i està malament- van riure amorosament els dos arbres.

Una fortor sensacional de cony primigeni inundà cada corpuscle d'oxigen. No es tractava pas d'una excelsa flaire floral, ni d'una salabror marina, ni...

-Beixamel!

-És, efectivament, el meu nom.

Una esgarrapada lleu en una cama. Una gata mirant-lo, sota la taula. Dins cada nineta, color groc oli espès, una illa blanca i sobre cada illa ell, en Joju, dempeus, centrat. Se li enrampà tot el cos, el pèl de la tricolor jaspiada s'eriçà plaentment quan l'acaronà. L'home s'adonà de la malura de l'animal.

-Com que en una altra vida vaig parir vestida vaig fer riure un déu tontet i tot seguit es va enfadar. Aquest pèl me l'ha rosegat, com a càstig. Aquestes clapes en pell viva em torturen. Tu m'has de salvar.

A la taula hi havia set envasos buits de cervesa. Tot allò, havia begut?

-Les teves vides?

-No: els nostres oceans.

-Ets gata líquida? Has sorgit de les cerveses, com un geni?

Li va fer uns copets dolçament a la coroneta. L'escriptor sentí el dolor de la felina com a propi.

-Tens una fesomia especial, Beixamel, aquesta mena de constel·lacions gens capricioses, aquesta tan bella i precisa distribució! Sembla que tinguis el nas desviat, l'entrecella et fa dues arrugues que no s'interroguen, sinó que fan de placenta de l'ull savi que no es veu. T'adoro.

-Paga, anem. L'horitzó de les nostres aigües serà com un camp de mustallola lluminosa, ens hi aproparem a poc a poc, des del trencall. Ens calarà el goig. Una boira en forma de fletxa indicarà el lloc exacte on la cova de la gata negra-xocolata que ens rebrà espera. Els seus miols són potents, pentinen les ones. Ella i jo entrellaçarem bigotis...

Una rodesa el fulminà. Un peix llargarut i assecat va ser agafat per lligar amb ell cabells molls embullats. Tu, Joju...t'ha renyat, la mare? Vols estar més estona a l'aigua, tan bona, tan musical, que no te'n canses?

Vaig estirar-me a la sorra eixuta, vaig tombar-me, vaig arrebossar-me'n. Em va fer tornar a l'aigua a treure-me-la. Li feia repulsió, com a mi, però podia tornar a estovar-me entre l'onatge...

Unes resquícies de lògica suraren, de cop, aferrades a aquella mà que li acostava còdols bonics -eren pastilles?- i a continuació el glop d'aigua. S'encallaven a mitja gola. Transcendir? No, home, no. Continua contemplant, segueix escrivint.