Abismes.7: Sóc la pluja

que sapigues que ets la pluja, n'hi ha que no saben ni què ni qui són... ës difícil dir què seria de la terra sense pluja, i de la pluja sense terra. A mi m'encanta l'abraçada de pluja i terra. Avui, ara, el dia és gris, sento olor de pluja, si plou, després m'agradarà sentir olor de terra. Potser llavors em deixaré caure a l'abisme 7..., per arribar a les meves arrels i deixar sortir els mots com de la mà de la pluja.


Salutacions.
onatge

El que rega la promesa és la pluja, això és ben cert. I tal com tu expliques, què seria de la pluja sense el seu destí fonamental? Potser un negre abisme mort, suat de carronya, invisible perque s'ha fos tot...


Sergi

i captivador.
Molt bona definció dels complements que la natura ha possat en aquest món.
Tu ens escrius, perquè nosaltres et llegim, i nosaltres et llegim, perquè tu ens escrius, i els uns sense els altres seriem asfalt estèril d'un futur sense gasoil.
Molt bonica faula de l'amor i el compromís.

Una abraçada Franz.

PS
et tenia una mica arreconat, injustament, encara en tinc algun per comentar-te, aquells del connor, crec que son. A veure si aquestes vacances me'ls enduc a la torreta i els puc llegir tranquil.

Ferran

i captivador.
Molt bona definció dels complements que la natura ha possat en aquest món.
Tu ens escrius, perquè nosaltres et llegim, i nosaltres et llegim, perquè tu ens escrius, i els uns sense els altres seriem asfalt estèril d'un futur sense gasoil.
Molt bonica faula de l'amor i el compromís.

Una abraçada Franz.

PS
et tenia una mica arreconat, injustament, encara en tinc algun per comentar-te, aquells del connor, crec que son. A veure si aquestes vacances me'ls enduc a la torreta i els puc llegir tranquil.

Ferran

dels elements, pluja i terra. Una bella metàfora que es podria extrapolar a un amor apassionat entre dos éssers. El poder de la poesia no té límits. És aquí on descansa la seva grandesa inefable.

Jo també dic preciós. M'has fet entendre que les dones som terra i pretendre ser pluja seria entrar en el món de la bogeria on ni el orgasme seria posible.
Petons.

Estic llegint alguns dels teus poemes i em semblen magnífics, m'he decidit a comentar aquest que m'ha agradat especialment pel ritme i la bellesa profunda del que dius.
Una forta abraçada,
Xantalam

Sóc la pluja només
perquè tu ets la terra.

L'he llegit en rebre'l disseminat, l'he rellegit uns dies després, i ara trobo el forat i les paraules per a comentar-te aquest nou abisme.

Amb el ressò de la poesia popular (però per l'assonància dels versos parells), crees un poema abismal ple de bellesa. I amb sentiments, trossos de pell i de carn i d'entranyes. Com si veiéssim a través de les lletres els porus del teu propi cos, franz.

Gràcies pels teus comentaris, per les teves paraules. I jo que et vull correspondre però no en sé tant...

d.

M'atreveixo a comentar-te.

La pluja és pluja, caigui a on caigui.
Tu li dones sentit a viure com a pluja.
A morir, fructificar, en una terra que aculli el desig.

Moltes gràcies per fer-me pensar això.

molt directe, clar i sensual, sense falses imatges, evocacions de records que tots podem compartir. Et vaig seguint, una abraçada

a.

El poema t'atrapa, molt eròtic, molt maco, molt clar, molt directe...

Sé que això no és un comentari com cal, però m'ha agradat el poema, sobretot perquè m'agrada la pluja, em sento renovada, no sé perquè, quan plou sembla que em donin energia i tampoc sé perquè, potser el teu poema m'ha ajudat a veure una mica més clar. Preciós.

Una abraçada,

ets la pluja dels mots que penetren les ànimes obertes i ens prenen l'alè, ets la terra de les mirades, allà on es conreen estranyes belleses dins els mots.

gràcies per existir i escriure.

(10)


(ja no valoro, no vull més mala hòstia de ningú)

...pluja només perquè tu ets la terra." Un gran poema, que ens diu que som la pluja, l'element masculí de qualsevol relació (O millor no li posem noms a una unió) o amor, només perquè l'element femení existeix i ens dóna la terra, com Onà que amb el seu esperma banyava la terra i fecundava als seus fills i els donava la vida, i només perquè tu ets la terra, sinó no seríem l'element masculí ni tansevol ni tan sols no seríem la pluja, és la realitat, un poema etern, som mentre l'altre hi siga. Perfecte.
Salutacions de Vicent.

Aquest és un moment ideal per comentar aquest nou -i esperat- Abisme, ja que a fora està plovent. No hi ha pluja estèril sobre la terra, com no hi ha cap sentiment fondo que passe sense deixar petges en l'existència, en l'experiència. Novament fons la poesia amb les imatges de la natura, i fas de l'amor un cicle. De la terra mullada naix la vida i de l'amor, poemes com aquest. I ja sabem que els cicles recomencen, es retroalimenten i renaixen...
Celebrem, doncs, aquest nou Abisme com qui celebra la pluja, franz. Esperem-ne també d'altres.
Un petó.

He deixat que el poema m'amarés de sensacions, ja que aquesta pluja teva esborra qualsevol noció de paraigües ni protecció, neteja la pols de la quotidianitat i fa semblar que el núvol d'on emana és un regal. Gràcies per fer-me'l arribar!

Els versos llisquen suau, però calen fondo, mullen l'ànima i deixen la sensibilitat de la lectora xopa d'una bellesa ferma, que no entolla, però, l'àmbit del plaer que proporciona.
El líquid d'aquest poema és un glop breu i preciós; no té dimensions de doll que assacia la set, sinó més aviat és un tast que l'excita.

Tot i que la coincidència són només uns mots, m'ha recordat amb vehemència els versos d'un altre poeta:
Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa...
Estén-te a terra, acull-me.
Entre tots dos, m'embelliu el vespre; la teva poesia m'acompanyarà la nit.

T'envio una abraçada que desitjo fructífera,
Unaquimera