A sis metres

Em desperta un soroll com de sorra caient sobre fusta, obro els ulls i m’incorporo clavant-me un cop al cap amb el que sembla és un tauló. Tot és fosc, el soroll s’esvaeix lentament a un ritme com de palada rere palada. Em fa mal el cap, a les mans una estella de fusta se’m clava, em trobo que estic estirat en un lloc estret i no em puc moure. Respiro acceleradament, palpo amb les mans i crido fins a deixar-me el coll. Em ve el pitjor pensament – Estic enterrat viu.-

El meu cor comença a bategar a un ritme frenètic, l’olor de sorra humida i fusta seca m’arriba als narius, pensar en la meva situació em fa venir arcades. Començo a tremolar com si estigués morint-me de fred. Sóc a les fosques sense saber per què algú em vol aquest turment. Clavo cops i esgarrapo la fusta. - Vull sortir!- crido. En un intent inútil em trenco una ungla que es queda clavada. El dolor és insuportable i malaeixo el cel i l’infern.

Després d’arrencar-me un tros de la camisa i envolcallar-me el dit, clavo un cop de puny que deixa pas a un silenci abrumador; només la meva respiració i el batec del meu cor el trenca.

Passa l’estona, estic neguitós, tinc claustrofòbia. El meu cervell aterroritzat no deixa de cridar dins meu. Pico amb les mans i amb els peus. Estic en un taüt. Començo a plorar sense consol. Les llàgrimes són salades quan m’arriben a la boca.

Impotent miro de tranquil·litzar-me. Agafo aire amb un gust a fusta i exhalo alè a poc a poc. Tinc molt fred. Moc els peus i les cames per escalfar-me. Em pregunto un altre cop per què algú em vol aquest mal. Estic incòmode i l’esquena comença a fer-me mal. Noto que porto coses a les butxaques i les inspecciono; a la del darrere hi porto la cartera, a l’esquerra de davant per sort que sóc fumador hi tinc el tabac amb un encenedor, a la butxaca dreta el telèfon mòbil; l’agafo i la llum il·lumina amb un to blanquinós. Veig que no tinc cobertura, no puc trucar a ningú, i si pogués no sabria dir-los on sóc. La por que m’havia envaït es va fent més i més gran.

Amb les mans tremoloses i amb el llum del mòbil, inspecciono el meu habitacle; estret, humit, solitari, silenciós. No veig res més que fusta barata -ni en un taüt en condicions em deixen- començo a clavar cops de peu amb tota la força que puc, la meva respiració es transforma en un baf blanc il·luminat per la llum. Torno a cridar i cridar, a clavar cops amb els genolls i les mans. Un clau sortint m’esgarrapa la mà dreta. Em llepo la ferida, el gust oxidat em fa recordar a la infantesa quan em feia mal i em llepava les ferides dels genolls.

No sé què fer, el cap no para de pensar i necessito calmar-me i tenir una visió més freda.
Agafo un cigarret i l’encenc, la flama quasi em crema una cella.

Apago el llum del mòbil i em fumo el cigarret a les fosques, l’espurna de la punta s’encén i deixa el meu taüt il·luminat per una llum grogosa. No tinc manera de saber per què sóc aquí ni com sortir-ne.

L’apago contra la fusta, encenc de nou el llum i inspecciono amb cura cada racó. Un fil d’aire fred i humit s’escola per algun lloc, el fum va desapareixent lentament.

Intento resseguir cada racó amb les mans, els peus, genolls, les cuixes… per trobar el forat per on es cola l’aire. El trobo, és un altre clau sortint de la fusta.

M’esquinço un tros de la màniga de la camisa, amb un gest sec i fort, embolcallo el clau que em queda a l’alçada dels malucs. Plego una mica les cames i amb l’esquena tiro avall per arribar-hi, la meva respiració es talla i s’accelera, perdo l’aire perquè els pulmons estan contrets. El cor batega a mil per hora. No puc parar de pensar en com sortir d’aquí i per què m’han fet això.

Un cop aconsegueixo embolcallar el clau el moc lentament; amunt, avall, esquerra, dreta... fins que acaba cedint i surt. Una sensació de felicitat m’abraça fins que la realitat em colpeja de nou. Em pregunto quant de temps ha passat, o si és de dia o de nit mentre preparo el clau; li donc voltes pel cap amb la tela fins a fer-ne un mànec. - Servirà-

Amb un gest incòmode començo a rascar la part superior del taüt. L’espai és petit i em costa moure’m. De mica en mica vaig aconseguint trencar la fusta que em cau a sobre com neu. Després d’una estona i una pausa per fer un altre cigarret, aconsegueixo fer que la fusta s’esquerdi.

Comença a caure un fil de sorra sobre meu i em banya la cara. L’aparto amb les mans i em moc una mica per evitar que em caigui a sobre. La sorra s’acumula al costat de la meva cara.

De sobte- crack!- la fusta es parteix, una tona de sorra em cau a sobre, em tapo la cara, crido però comença a ficar-se’m al coll; sento el gust humit de terra. Implacable, la sorra segueix entrant invasivament sense aturador. Intento apartar-la amb els braços, no deixa de caure’m a sobre la cara, els ulls em piquen i no hi veig. Tinc la boca pastosa, amb gust a terra, sento com les forces m’abandonen,- Vull sortir d’aquí!-, però el pes és massa, la tapa es parteix del tot, un tros de fusta se’m clava a la costella, un altre em pica al cap. El dolor és immens i em contrec en un gest de dolor. La sorra cau; sobre la meva esquena, per les cames, per tot arreu, m’embolcalla en una abraçada freda i letal. Intento cridar però s’escola pel meu coll i m’ofega. Els pulmons es col·lapsen. Al taüt, després d’omplir-se de por, angoixa, sang i sorra, un murmuri ressona. El mòbil s’encén i sona.