La seva abscència

Em cobreixo amb el llençol, és estiu i fa calor, però em manca l’escalfor. No puc dormir i faig voltes, abraçant l’aire calent que entra per la finestra. El brunzit del ventilador irromp en els meus pensaments cada vegada que acaba de fer el seu gir i torna a mi. L’aire és més fred i es nota com renova l’ambient. Moc el peu esquerre, buscant el seu dret. El pèl espès del gos és l’únic que trobo. Ell també passa calor, el sento esbufegar, respira ràpid però no més que les aspes del ventilador que giren a tot drap. L’aire em pica a la cara, les cortines es mouen, a fora uns nens juguen mentre uns pares miren el telèfon mòbil. Miro al rellotge que no para amb el seu tic-tac, són quarts de dotze, la nit no avança, el soroll del carrer despert vora mitja nit, el ventilador girant i movent-se d’esquerra a dreta, el gos panteixant, els meus pensaments, la seva absència...

Quan el son m’arriba, els records es manifesten; les capbussades a la piscina, ensenyar-li a nedar, a tirar-se de cap... El vermut d’abans de dinar, les olives amb el seu suquet, les patates de bossa, els seus ditets tacats de l’oli de les patates. El refresc sobre la taula que no arriba al primer plat, l’aire movent-se entre les fulles de l’arbre que ens dona ombra, el murmuri de la resta de taules que dinen o esperen, el sol picant-me a l’espatlla esquerre quan bufa el vent i les branques es mouen cedint-li el pas. Aquella sensació de que podries estar així cada dia i no te’n cansaries. Però tot s’acaba, els records també són amargs, i vénen quan tot sembla perfecte; Els NO, enfadada perquè hi ha amanida i no li agrada l’enciam, el meu to, enfadat al final, després d’explicar-li que l’enciam no té gaire gust i que li anirà bé per la panxolina. Els NO, no vull veure aquesta pel·lícula! La paciència que s’esgota explicant-li que a tots dos ens ha d’agradar... Però, els dos asseguts a la butaca, les crispetes al bol de cristall, al final la pel·lícula que ens agrada (més a ella), es transformen en bons moments i bons records.

I de sobte:

- Pel meu aniversari vull això, per reis vull allò altre, pel tió tot això...

El record d’intentar explicar-li que no es pot tenir sempre el què es vol, que pel seu aniversari ja procuraré de regalar-li la nina aquella que tant li agrada i desitja amb fervor. Que pels Reis i el Tió, tot dependrà de com es porti... Si es bona nena i fa cas, tindrà els regals, sinó, carbó.

També em vénen els records on jo estic més enfadat, explicar-li que no només el temps que passem junts es per comprar joguines o sortir a fer un gelat (ai l’estiu) que el temps que passem junts i juguem amb les seves nines o sortim a fer guerra d’aigua al parc del davant, són el més preuat del món... I ho entén, a la seva manera, però ho entén...

I de sobte.. un eclipsi. Un esdeveniment únic, irrepetible. Buscar les ulleres adaptades als punts de venta de cupons, guardar-los on no hi arribi perquè vol provar-les...

I arriba el dia, sortim agafem carretera i conduïm cap a un poble més de muntanya, passo de llarg d’un punt on hi havia un parell de cotxes aparcats al voral de la carretera.
- Ara tornarem aquí. - Dic confiat.

Arribem al municipi, parem a la benzinera, comprem uns refrescs i unes bosses de patates. Sortim, miro l’hora al tauler del cotxe.

- Anem bé, comença d’aquí deu minuts. - Dic mirant pel retrovisor mentre giro per tornar a aquell punt.

La bossa de patates s’obre i la sento menjar, li acosto la mà dreta perquè em posi unes patates i ella me les posa. Escoltem la ràdio fins arribar a aquella intersecció on hi havia els cotxes aparcats.

Baixem. Refresc i bossa de patates en mà, caminem una estoneta, ens trobem amb una parella de gent gran asseguts en un racó sota un arbre. Miro pel voltant i veig un caminet que s’escola entre els arbres.

– Allà! - Dic senyalant amb el dit.

Els dos caminem uns metres i ens assentem sobre una roca al terra, posem les patates al mig, encetem els refrescs.

– Ara començarà – Li dic allargant-li el refresc.

– D’acord papi! – Diu ella amb un somriure

Trec les ulleres i n’hi atanso unes, li dic que se les posi per mirar al sol, només per a mirar al sol. Ella assenteix amb el cap i se les posa. Mira cap al cel:

– No veig res – Diu confosa

– A veure? – Em poso jo les meves. – Encara no ha començat, tingues paciència.

Els dos ens traiem les ulleres i mengem patates i bevem els nostres refrescs. Xerrem una mica sobre l’escola i què espera d’entrar al nou curs.

Em poso les ulleres i miro al cel. La lluna comença a mossegar el sol

– Mira! Ja ha començat!

Ella es posa les ulleres i observa el cel, no diu res

– Ho veus? Hi ha la rodona del sol, i per la dreta es veu com la lluna avança, fa com una mossegada!!

– Si! És molt maco! - Diu posant-se una patata a la boca

Durant uns minuts, els dos estem en silenci, observant al cel i menjant i bevent. Aquest record val molt la pena, els dos enmig de la natura, sense dir res, gaudint d’un moment únic.

I de sobte, un núvol.. creix, es posa davant nostre.. I ja no veiem res més... Ens esperem a veure si el núvol es desfà, però res. Passa l’estona, l’eclipsi és apunt d’arribar al seu clímax, estem en un lloc perfecte, els dos. Però el núvol no es mou...

– Reina, ens el perdrem... – Li dic abraçant-la (els dos estem asseguts de costat)

– No passa res papi – diu ella.

– Anem cap a casa..

Els dos marxem, mirem rere nostre si el núvol es desfà, però res, s’ha fet enorme i no es mou... Agafem el cotxe i mentre conduïm la nit es fa de cop i volta.

– Ara és el moment en què la lluna tapa completament el sòl!

– S’ha fet molt fosc!

Condueixo a poc a poc per la carretera de corbes, buscant un punt on puguem veure-ho. Sense sort.

– Carinyo, em sap molt de greu... Volia que experimentessis una cosa única en la vida... Sento que t’he fallat... – Li dic mirant-la pel retrovisor.

– No passa res papi, el més important és l’amor i la família – Diu tant tranquil·la..

Els ulls se’m neguen.

Obro els ulls, palpo amb la mà esquerre sobre el llit, no hi és. Miro al rellotge, dos quarts de quatre del matí. Sento pànic i m’aixeco del llit. Vaig a la cuina i em prenc una pastilla per a l’ansietat. Torno al llit i continuo mirant la sèrie que estàvem veient junts. M’adormo.

Somnio que estem tots a la platja, ens banyem, la platja és de sorra fina i és d’aquestes llargues, caminem i saltem sobre les onades i ens endinsem al mar. Puc sentir encara la sal a la boca. L’avia ens crida des de la vora, correm tots cap a ella. Dinem tots plegats, en acabar fem un fossat per al més petit, juguem a llençar-nos sorra i acabem tots empastifats...

El gos em desperta amb el seu alè calent, mou la cua, vol sortir de passeig. M’alço del llit mandrós, miro al rellotge de nou, aquell rellotge que no deixa de fer tic-tac; dos quarts de nou. Vaig a la cuina i em prenc un cafè amb llet amb les pastilles del matí. Li faig un gest amb el cap al gos quan acabo. Els dos sortim. Per la nit ha plogut i es nota en l’aire, ha refrescat. Fem el passeig i torno a casa. Miro l’hora al mòbil. Veig un missatge, és una nota de veu.

– Bon dia Papi!