L'últim cop de porta

L’últim cop de porta

El vent restant mou els porticons,
que ressonen com tambors.
El grinyol de la frontissa penjada
augura la fi:
la paret s’ha derruït.

Rere una finestra trencada,
a través del vidre esquerdat,
de la crosta del temps,
i d’una boirina grisa i humida,
que es cola, dissimulada, fina i gentil,
per forats i esquerdes que semblen ferides,
s’albira una albada fosca,
preludi d’una matinada de pluja i ombres.

La nit avança en la distància,
protegida per l’abraç de la tempesta.
Encara es pot sentir com és ella:
la seva olor, els seus colors,
el seu silenci sorollós, tan peculiar.
Es deixa caure lentament en l’horitzó,
guiada per llamps, trons i vent,
que músiquen un comiat encara recent.

El cruixit d’una teula ressona,
el pes de la pluja, del temps, del vent ferotge,
de les albades naixents i de les hores caloroses.
Han minvat les seves forces,
sent com es fragmenta i s’esquerda,
com bocins seus es desprenen,
el fil es trenca.
I cau.

Totes cauen, solitàriament,
en diferents moments.
Cauen…
Una per una repiquen contra un terra desgastat,
abandonat, on les històries, mudes però no silenciades,
encara hi ressonen,
on els records ja no importen,
i les danses viscudes ballen invisibles
al ritme d’una melodia ja morta.

Els tambors no deixen de sonar,
el sostre cau sencer: aguts i greus,
tots alhora. La simfonia creix.
Parets.
Vidres.
Bigues i fustes.
El ciment que els abraçava també s’ensorra.

El terrabastall crea el seu ritme,
sense notes, sense ordre,
una melodia guiada per una partitura misteriosa,
caòtica i eixordidora.
Els porticons repiquen per última vegada,
les parets deixen xiular el suau vent,
que per forats i runes
reverbera el seu adéu.

Les plantes, unides, crescudes i ara desterrades,
es mouen al ritme del mur que balla,
uns acords finals, a batzegades i tremolant,
rendit al vals del temps,
que juganer,
amb el seu lent però constant desgast,
resta vida.
I l’habitació buida ho ha acceptat.

Una tempesta implacable i famèlica
li ha arrabassat les últimes forces,
i s’ensorra,
ballant en el suau i tènue esvaïment de la melodia
de tota una vida,
de tota la vida.

El teló es tanca.
El concert s’acaba,
com tot.