El metrònom

El repic de les gotes de pluja sobre la teulada, han fet de metrònom pels meus pensaments. Dins la foscor en la que visc, les ombres del passat i la llum que espero albirar al final algun dia, convisc amb aquesta ment, trencada i solitaria. L’obscuritat que m’envolta i m’abraça desde que era petit, és el motiu que em fa ser així. Gaudeixo explorant la part més fosca de la naturalesa humana. Imaginar i escriure-hi em fa gaudir. Tant simple com una escena escabrosa, tant simple com una frase perturbadora, l’escàndol que provoca em diverteix. L’ésser humà és així, per molt que volem creure que som bons. Dins nostre hi ha aquest petit ésser malèfic que a vegades es creua en els nostres pensaments. Com girar el volant de cop en una recta, empènyer algú per les escales, aquests pensaments impulsius són part de la nostra essència, l’únic que creiem tenir-la sota control, i potser es ella la que ens guia. Sabem que les accions que ens creuen pel cervell són dolentes, creiem que fer mal a un altre només per diversió està malament. Però, i si l’impuls que ens ve de sobte, és el més natural i simplement l’hem aparcat rere una cortina de bones costums i modals? Un nadó quan neix és egoista, es supervivent. Reclama pit per a ell, les joguines son seves, és la naturalesa humana, ser el centre del món. I no ens adonem que per molt importants que en creguem, sóm només petites particules en un extens univers. Llavors, què es el bé i què és el mal? Tant oposats l’un de l’altre i separats només per una fina línia de moral i ètica. Tic-tic, el metrònom dansa.
Ens ensenyen que s’ha de compartir, ens ensenyen que no s’ha de fer mal, ja desde ben petits estem condicionats als demés. A no fer el què no vols que et facin. Llavors, aquests pensaments intrusius que ens vénen perquè apareixen en moments concrets? Sabem per el què ens han dit que no els hi hem de fer cas, que no es divertit i que no està bé. I evidentment, no està bé, però no és divertit veure a algu que cau? No es divertit veure gent que es fa mal expressament? Si és accidental o voluntari ho acceptem i riem, però si és intencionat ho jutgem com a quelcom dolent. Fer la traveta a algú no està bé, oi? Però que algú ensopegui amb una pedra ens fa gràcia. I si només som les pedres al camí de la resta? Perquè, evidentment, ningú es perfecte, i encara que no hagi set intencionat en algun moment de la nostra vida hem fet de roc al camí d’algú. Ja pot ser físicament o mentalment. Segur que hem fet mal a una persona propera al no seguir el seu consell, o no fer-li cas al què deia, que en teoria era pel nostre bé. I ja hi tornem a ser, per el nostre bé. Ens eduquen a fer el bé, i deixem una part nostra, la visceral, la que ens distingeix dels animals, amagada en un racó, i només apareix en moments concrets que et fan dubtar si seguir-la o apartar-la.
En el regne animal, el qual en formem part, no hi ha la maldat de l’ésser humà, si que existeix l'egoisme, però això en el fons es part de la supervivència. L’aliment és la base principal d’aquest egoisme natural, animal. Si no et recordo l’exemple del bebè, que reclama menjar i només es per a ell. Però un animal, no et farà caure expressament per diversió, no buscarà la manera de perjudicar-te, simplement voldrà sobreviure.
I això no ho fem els humans, quan el què ens han ensenyat a ser crea conflicte amb el que per naixement tenim, aquesta part “dolenta”, ens podem arribar a sentir aterrats per simplement pensar-ho. I això, el pensament dolent, el que no veiem bé, el que per naturalesa ens creua per la ment, l’impuls de fer el “mal” sorgeix en petits moments, en situacions concretes, en dies en què no t’ho esperes, ens espanta. Amb això no vull dir que fer el mal intencionadament per diversió estigui bé, no m’han educat així, però si vull fer pensar sobre aquest element, el perquè l’ésser humà és dolent per naturalesa, però es la societat el que l’educa en la bondat. La supervivència del més fort, això s’aplica a la política i els negocis, el peix gran es menja al petit. Tic-tic.
Per exemple, en un conflicte bèl·lic, on desconeguts es maten entre ells en nom d’un país, on uns senyors vestits de militar executen les ordres i es pengen les medalles, sense haver trepitjat el front, on és el bé pel qual ens han educat? No importa a ningú que la gent es mati per motius polítics, econòmics o de religió? No, no importa, mentre sigui en un altre país i no el nostre. Els conflictes externs ens són indiferents. I amb això hi tornem, a l’egoisme de l’ésser humà. Vetllar per la seva pròpia supervivència encara que sigui trepitjant als altres.
L’ésser que ens habita en un racó, el que ens passa pel cap de manera impulsiva, és en realitat el què som? Diversió a canvi de dolor? O és només la capacitat que té el nostre cervell d’imaginar la situació? Perquè siguem realistes, imaginar és fàcil, per alguns més que per altres, però la imaginació hi és, sinó no hauríem arribat a on som. Perquè hem après a imaginar nous mons, maneres de fer-nos la feina més fàcil, però sobretot, i segurament, l’invent de una llança mer matar animals va ser fruit d’aquesta imaginació que ens ronda pel cap. I aquí és on resideix la nostra naturalesa, la de fer mal per sobreviure. La invenció d’armes per caçar i per defensar-se. El pensament de que quelcom pot anar malament i hem d’estar preparats pel pitjor. Tic-tic

El pensament intrusiu, i la consciència que tenim d’ell, és el que ens distingeix dels animals. Ser conscient del petit dimoni que ens habita, que ens fa de guia, ja que quan ens apareix decidim actuar conscientment i decidim no seguir-los. Sabem que si el seguim estarem actuant malament, per tant, fem l’oposat, i això ens fa sentir bé. Com ajudar a una anciana a pujar les bosses de la compra a casa seva. En acabar et sents bé, glorificat, bona persona. I realment només estàs alimentant el teu ego i confirmes ho bona persona que ets quan ho expliques. L’hem ajudat per ajudar-la, o simplement per sentir-nos bé? Si l’hem ajudat per ajudar-la, ens sentim bé, per tant és un peix que es mossega la cua. Som egocèntrics i narcisistes. L’anciana estarà agraïda perquè no ha hagut de fer l’esforç, pensarà que hi ha gent bona al mon encara. I en realitat és la màscara que ens cobreix la cara, una bona educació i una actitud moralista i ètica. És natural ajudar als demés? O simplement ens han ensenyat a que fer-ho està bé? I si, en comptes d’estar pendent d’alimentar el nostre ego, simplement deixéssim de centrar-nos en fer el bé, i simplement ser i estar? No cal creure que ajudar a algú et fa millor persona, pots ajudar a l’anciana i ser un venedor de droga alhora, aquí hi ha el dilema.
Ningú és bo per naturalesa, encara que hi hagi bondat, la maldat de l’ésser humà es innata. Però ens han educat així, sempre pendents de portar-se bé per si algú ens mira. La pregunta és, ets bona persona fins i tot quan saps que ningú et mira? Ets bona persona amb els demés, però llavors a casa tractes als teus com si et fessin nosa? Tractes a la teva parella malament, i quan aneu junts pel carrer ets un sol de persona? Qui som realment? Som només normes de conducta? O tenim la opció de decidir si girar el volant perquè si? Segueixo dient que no està bé fer el mal per diversió, no m’agradaria que m’ho fessin i no ho faria. Però no puc evitar pensar que som així, un ésser malvat que ha estat educat per fer el bé. Res més.
Per cert, la pluja ha parat, el metrònom també, els meus pensaments, però, segueixen el seu ritme, constant i sense parar. Pensant en si girar el volant cap a la dreta, o cap a l’esquerra.