El cant que no vol desapareixer

El cant que no vol desapareixer

Ressona dins meu
un cant que no vol desapareixer,
Perseguint els meus sentits;
el so de la teva pell als meus dits
com l’olor del cel,
els teus llavis sabor a mel
el tacte de l’olor de la teva flor
els colors ballen al ritme
del batec del meu cor.
Un bosc sense nom brilla de tons morts.
Desapareix entre els verds i grocs
Taronges i marrons
Les fulls somortes
Es trenquen fent soroll
Les gotes de pluja tenen gust a dolç,
Solemne el so del llamp
Espinós el tacte del tro
cauen els nuvols sobre el terra moll.
Les plantes humides
senten el vellut de la tempesta
s’allunya al so d’un trabuc,
un amor perdut.
Xiula el cor una canço d’espígol
De seda la lletra es pinta
En un mar ombrívol
L’albada encesa rere la finestra
Olor de foc en la tenebra.
Per cada desamor una flor
Un jardí fosc i mort.
Un cant que no vol desapareixer,
paraules que no volen créixer.
Altives les notes en la distància
negre l’ansia i l’arrogància.
Trontolla el terra i esquinça l’aire
es pinta obscura l’última pàgina
Salta pel bosc una perduda daina
de vellut es llença contra la flama
El vent fon l’amor captaire
la pell desfeta ,la ma oberta
Piula l’ocell a l’arbre
canta records amb gust a mar
De cara paraules que fan de far
La llum encesa es trenca buscant la nit
m’abraça la soledat al meu llit.
Llunyanes les trombes d’aigua
La dansa de les plomes
xiuxiua en la distància
olor d’amarg, goig i desig
Hivern descalç
un crit al meu pit
Fred a la sorra
Enterrats sota calç
peus nuus en la memòria
Perdut el so retomba
En la foscor i la seva ombra
Lliure l’absència
D’un cant que no vol desapareixer