Negre el seu vestit, blanca la seva pell

Trist, el sol s’adorm
Cau la nit sobre un pont
la lluna roja encén el cel
les fulles de color mel,
cauen sobre un cos inert
s’ha acabat el concert.

Els animals nocturns
respiren a difunts.
Triomfa el buit,
la foscor, i la nit
solemne altre cop
la visita de la mort.

El tacte aspre de la llengua del gos,
llepant la pell freda del cos.
El vent xiulant sobre ell
udola a la lluna, sol.

Les gotes cauen,
els núvols es mouen,
en un eclipsi de vida i foscor
el tacte de la mala sort

L’atzar es deixa veure un instant
la música i els seus do, re, mi, fa
sonen entre les fulles,
i es perden sota la pluja.

Altiva, la dansa negra
camina cap a ell,
blanca la seva pell
fosc el seu vestit,
sona un cant entristit

Respira sota flocs de vent.
Una dalla a la mà present
un moviment suau,
i l’anima cau,
a les mans marcides
d’una visita trista.

Les últimes llàgrimes es besen
la d’ell i la d’ella
Cap al destí de tots
Ella espera, pacient
aquesta es la vostra sort

El tacte de la fulla esmulada
brilla per la lluna allunyada
roja en acabar la tasca
negra, la llum ho acata
La veu silenciosa
canta harmoniosa
La nit avança
la pluja en dansa
la canço de la vida
acaba amb la seva visita

Les notes finalitzen
la partitura, cremada
es desfà en el vent
S’allunya guiada pel barquer
cap a el sol naixent

Un nou dia, una nova vida
el món segueix creixent
ella però, sempre present
aguaita pacient
Dansant solemnement
al so del corn del lament

Negre el seu vestit,
blanca la seva pell
dalla en mà
arranca allò més bell