Cercador
El mirall negre
Un relat de: Rodamons/Mordecai- Compartir:
El seu reflex al mirall negre, va revelar-li la veritat. Les conques dels ulls blavoses, els ulls petits i vermells, la cara xuclada, els pòmuls marcats, un rínxol negre caient per sobre la cella dreta, la cicatriu a l’altre cella. Va ser en aquest moment que ho va acceptar. Rere seu, a l’habitació d’hotel on s’estava, una presència obscura l’observava.
Una nit al llit, passades les 12 de la nit, el mirall negre seguia il·luminat, davant la seva cara, mentre ell, observava i amb un dit lliscava amunt i avall en ell. L’estona passava i el cansament es va començar a apoderar del seu cos i la seva ment. En un petit gest, prement un botó al lateral del telèfon, aquest es va apagar. En la foscor que va deixar i el silenci de la nit, va aconseguir adormir-se.
Sobre la tauleta de nit, una melodia va començar a sonar, la tauleta també vibrava. Es desperta, però encara amb els ulls tancats allarga la ma i agafa el telèfon.
- Qui és?
- Sóc l’Alan.. En John és mort...
S’incorpora del llit, un calfred li recorre l’esquena. S’aparta el telèfon de l’orella i mira l’hora, les 3.33 de la matinada.
- Com? Què ha passat?
- No ho sé! He anat a casa seu perquè m’ha trucat que hi anés.. Estava terroritzat, ha dit alguna cosa sobre la noia.. no l’he entès bé... Quan he arribat no m’ha obert ni responia a les meves trucades.. Llavors he mirat si la porta estava tancada i s’ha obert només moure la maneta... L’he trobat assegut al sofà, la televisió encesa, m’hi he acostat pensant que estava dormint, i quan era rere seu i l’he tocat ha caigut de costat.. Steve... no tenia ulls!! Només hi havia dos forats negres! He sortit corrents cames ajudeu-me...
- On ets ara?
- Sóc en un bar en direcció al teu hotel.. Necessitava un glop..
- Has trucat a algú més?
- No, només a tu..
- D’acord, diga’m quin bar és i vinc.
- És el bar Night and show, al carrer...
- Ja sé quin és, no et moguis.
L’Steve s’aixeca del llit i es vesteix ràpidament, el seu cervell encara està processant la informació. Surt de l’habitació i els llums del rebedor fan pampallugues, camina amb pressa sobre la catifa de color groc fosc amb rombes marrons fins arribar a l’ascensor. Prem el botó i espera fins que les portes metàl·liques s’obren. Entra a dins i prem el botó de la planta baixa. Es gira i s’emmiralla, fa cara de son i té els ulls vermells, es pentina amb els dits i es deixa caure un rinxol sobre la cella. Les portes s’obren. El llum del sostre; una làmpada d’aranya, emet una llum esgrogueïda. Passa per davant el mostrador i el recepcionista el saluda, ell aixeca el braç i li desitja bona nit. Obre la porta de vidre que dóna a fora, un aire humit li pica la cara.
Camina una estona fins arribar al bar on hi ha l’Alan, un neó blau sobre la porta amb el nom Night & Show, una copa de Martini amb una oliva i un micròfon també de neó li donen la benvinguda. Un home gros com un armari se’l mira de dalt abaix i li obre la porta accedint-lo a passar.
A dins, el local, fosc, il·luminat amb llums de color blau a la barra, a les taules un centre amb una espelma elèctrica, i al fons, l’escenari, il·luminat amb dos focus que surten del terra i un central penjat al sostre. Un home està fent un monòleg que sembla que no està fent massa el pes.
Mira per a tot arreu i troba l’Alan a la barra, amb el cap cot i un got amb el què sembla deu ser whisky. S’acosta a ell decidit i li posa la ma sobre l’espatlla, l’Alan es gira de cop espantat, la cara blanca i els ulls en pànic absolut.
- Sóc jo Alan
- Steve...
L’Steve s’asseu al costat de l’Alan i es demana una copa, els dos beuen abans d’abordar el tema.
- Ha set ella Steve.. n’estic segur..
- Impossible! És morta i enterrada Alan! Tots tres ho vam veure!
- Ja ho sé.. però.. els ulls.. Steve... no tenia ulls!
- Calmat, acabem la copa hi anem al pis d’en John.
Quan s’acaben les copes, l’Steve treu uns bitllets i els deixa sobre la barra, els dos surten del local on el monologuista encara està fent el ridícul. A fora la nit és freda i comença a ploure.
Caminen en silenci fins arribar al pis d’en John, l’Alan acompanya l’Steve fins a la porta però es nega a entrar. L’Steve agafa aire i empeny la porta, la televisió encesa transmet un programa d’aquets de tele botiga on venen un robot aspirador. S’acosta al sofà i veu el cadàver de costat, amb les conques dels ulls buides, fa una passa enrere i es tapa la boca. Mira cap a la porta d’entrada, l’Alan és al llindar observant. L’Steve li fa un gest amb la mà perquè entri, l’Alan dubta, però després de que L’Steve li faci una mirada severa, decideix entrar.
- tanca la porta – diu en veu baixa.
L’Alan tanca la porta amb suavitat i s’acosta a on és en John. L’Steve comença a buscar entre les butxaques del cadàver. En treu el telèfon mòbil, a les notificacions hi té les trucades de l’Alan i un missatge de text d’un telèfon ocult. L’Steve agafa la ma freda i morta d’en John i fa servir la seva emprempta per desbloquejar-lo.
La televisió s’apaga de cop, l’habitació brilla de un to blanc blavós de la pantalla del mòbil. L’Steve obre el missatge.
- Què passa Steve?
- Un missatge d’un telèfon ocult que posa; HO VAS VEURE TOT, ARA JA NO HI VEURÀS MÉS.
L’Alan fa una passa enrere...
- És ella Steve, t’ho he dit!
- Calla! No em siguis ploramiques!
La televisió es torna a encendre, el mateix programa emetent-se. De sobte la imatge comença a desdibuixar-se fins que es veu una escena que als dos els hi posa la pell de gallina.
Es veu, desde la perspectiva d’una càmera de vigilància, com dos homes agafen una noia i l’obliguen a entrar a una furgoneta negre. La imatge es torna a perdre i quan torna, es veu la noia en un magatzem, lligada de mans i peus, amb els ulls embenats. Es sent la respiració accelerada d’ella, es pot sentir el pànic que viu només escoltant-la.
La càmera es mou, com si algú li hagués clavat un cop. Al moment, unes mans apareixen i col·loquen una taula plegable davant la càmera, després hi col·loquen un ordinador portàtil. Al portàtil encès es pot veure un chat de text, amb diferents pseudònims i lletres de colors.
Les mans mouen l’ordinador cap a un costat, perquè es pugui veure bé a la noia, i desapareix per uns moments.
La noia comença a cridar desesperada, plora i prega.
Les mans apareixen de nou i col·loquen una tela enrotllada que obren i hi apareixen diferents tipus de ganivets que brillen sota el llum del magatzem.
El primer missatge apareix al xat : Que digui el seu nom.
Una veu metàl·lica i robòtica li pregunta.
- Quin és el teu nom?
- Rebecca – diu amb un fil de veu
Al xat el següent missatge diu que no s’ha sentit que parli més alt
- Quin és el teu nom?
- Rebecca – diu un altre cop amb la veu tremolosa
- Més alt!
- Rebecca – alçant la veu i entre llàgrimes.
La televisió s’apaga, l’Alan mira l’Steve, que encara està mirant la pantalla apagada, incrèdul. El record els hi etziba un bon cop.
Fa tres anys els tres es guanyaven bé la vida, invertien en criptomonedes i es van fer d’or. Vivien la vida al màxim, viatges, festes, noies, feien de tot fins que al final es van començar a avorrir. En John; que és el que els va ensenyar el món de les inversions, i que tenia certa habilitat en el món online els hi va proposar de buscar a la dark web. L’Steve coneixia la dark web però no hi havia accedit mai, en John si que hi havia accedit i allà va apendre sobre les criptomonedes i també rebia informació sobre quan comprar i quan vendre. L’Alan, no sabia on s’estava ficant.
Aquell mateix dia, van anar a casa d’en John, es van prendre unes cerveses i en John va treure el portàtil.
- Què podriem buscar? - Va preguntar mentre accedia a la Dark Web.
- No sé John, ets tu qui ho ha proposat. - Deia l’Steve fent un glop de cervesa.
L’Alan no va dir res.
Els tres asseguts en aquell sofà de 3500 $ van començar a veure videos de fantasmes, de monstres, d’extraterrestres.. Fins que van arribar a vídeos on es veia gent morint, accidents letals... En John i l’Steve ho estaven gaudint, l’Alan no. Llavors en John va tenir la idea de buscar pel·licules snuff. El que van veure era realment horrorós, indescriptible... En un dels vídeos es va obrir una finestra emergent; un fons negre i amb lletra blanca posava: En viu i en directe. En John i l’Steve es van mirar i no els hi va fer falta dir res, es van entendre, en John va fer click a la pàgina i aquesta els va portar a un altre. A la pàgina no hi sortia res més que un rectangle on s’hi havia d’apuntar un número de telèfon mòbil. En John va mirar a l’Alan i el va enviar a comprar un telèfon de prepagament en una botiga de mòbils d’aquestes obertes 24 hores.
L’Alan va obeir i va marxar del pis. En John i l’Steve van seguir bevent i xerrant sobre el què passaria.
L’Alan va tornar amb un telèfon barat, dels vells. En John va introduir el número de telefòn nou al requadre de la pàgina web. Al prémer enviar van passar dos o tres segons fins que el nou telèfon va sonar.
Al despenjar, una veu metàl·lica i robòtica els hi va parlar sobre l’espectacle, les normes i el pagament. En John, l’Steve no s’ho van pensar gaire, l’Alan va callar.
Uns dies després, en John va tornar a rebre la trucada d’aquella veu misteriosa, li va donar accés a un enllaç web, que només podia veure’s a la dark web, li va dir un dia i una hora i va penjar.
En John immediatament va avisar a l’Steve i a l’Alan, que tal dia a tal hora anessin a casa seu a veure l’espectacle.
El dia va arribar, en John els esperava amb cerveses, l’Steve es va asseure al sofà davant la tauleta del menjador on hi havia el portàtil obert, l’Alan es va quedar al darrere del sofà, nerviós, insegur.
A l’hora establerta l’enllaç es va activar, es veia a la noia a pantalla completa i al costat hi tenien un xat de text. Estranys i anònims els comentaris i peticions anaven augmentant, l’Steve i en John van participar al xat. En John va ser el primer del xat; Que digui el seu nom. Llavors un altre va demanar que moguessin la càmera que no es veia bé, un altre que la llum no era bona, un altre que volia saber més de la noia, que l’obligués a parlar.. A mida que les peticions dels participants del xat s’anaven complint, aquestes es van tornar més perverses i explícites. En John i l’Steve van veure com lentament torturaven a la noia i ho van gaudir. L’Alan només volia fugir d’allà. Al final, l’últim missatge del xat va ser : Acabeu-ho. Els tres no podien apartar la mirada, es va sentir un soroll esmorteït, d’un ganivet tallant carn. I després silenci. El xat complagut donava les gràcies per l’espectacle, i ara demanaven que es desfessin del cos. La noia va quedar sepultada sota ciment en aquell mateix magatzem.
En John feia un somriure de foll, l’Steve també, però als seus ulls es veia un sentiment de culpabilitat. L’Alan va acabar vomitant sobre la catifa persa d’en John.
Ara, l’Steve mira l’Alan, blanc com la llet, intenta dir alguna cosa però les paraules se l’hi ennueguen a la boca En el reflex de la pantalla negre, una ombra posa la mà sobre el front de l’Alan i l’obliga a tirar el cap enrere, la mateixa ombra acosta un ganivet al coll i en fa un tall horitzontal.
L’Alan es tapa el coll em les mans i cau de genolls, el glopeig de la sang brollant del coll és l’únic so que pot emetre. L’Steve surt corrents sense mirar enrere.
Sota la pluja, tremolant de por, s’atura sota un tendall per agafar aire. Li sona el telèfon; és el número de l’Alan. Despenja atemorit i una veu li diu : ELL VA CALLAR, QUE CALLI PER SEMPRE. I llavors penja.
L’Steve llença el telèfon al mig del carrer i un cotxe l’hi passa per sobre i el trenca. La pluja minva, l’Steve continua caminant fins a l’hotel. A l’entrar, el recepcionista el saluda amb un somriure extranyament forçat. Ell no en fa cas i puja a la seva habitació.
Un cop a l’habitació desconnecta la televisió i el telèfon. S’estira al llit mirant el sostre, atemorit, pensatiu, de sobte s’adorm.
Es desperta que és migdia, encara vestit va cap a recepció i paga l’habitació per una setmana més i demana servei d’habitacions, que l’esmorzar, dinar i sopar li portin. El recepcionista(que és un altre) li diu que té un càrrec extra, i l’Steve sense pensar-ho es treu un feix de bitllets i paga el què l’hi demanen.
Els dos primers dies no surt de l’habitació i menja ho just, té l’estomac tancat.
Al tercer surt de nit i va al bar amb aquell neó tant lluent. Allà beu copes de whisky fins a acabar ben begut i torna cap a l’hotel.
Pel matí l’hi porten l’esmorzar, però ell està de ressaca i no obre, deixen el menjar a la porta. A l’hora de dinar el mateix. Per sopar, l’Steve ha tornat a sortir a emborratxar-se de nou.
Al cinquè dia, quan surt per la nit, ensopega amb un paquet petit. L’agafa i l’obre, a dins un telèfon nou, amb una nota ; PERQUÈ EM VEGIS COM TU EM VAS VEURE.
Li cau el telèfon de les mans, tremola tot el seu cos. De sobte la pantalla s’encén, i arriba una trucada. L’Alan. Després de sonar i sonar el telèfon torna a apagar-se. I arriba una altre trucada. En John. L’Steve deixa el telèfon a terra i espera a que tot s’acabi, es posa en un racó tapant-se les orelles amb les mans i ajupit.
El telèfon torna a sonar, l’Steve fart s’aixeca i despenja amb fúria. Però ningú respon a l’altre banda. Quan el telèfon s’apaga, el mirall negre reflexa la cara de l’Steve, les conques blavoses, els ulls petits i vermells, la cara xuclada i els pòmuls marcats..
Darrere seu, una ombra. No es gira; sap qui és. Una mà li envolta el coll.
- Per la Rebecca
El mirall negre s’il·lumina un instant més. Després, també s’apaga.
Una nit al llit, passades les 12 de la nit, el mirall negre seguia il·luminat, davant la seva cara, mentre ell, observava i amb un dit lliscava amunt i avall en ell. L’estona passava i el cansament es va començar a apoderar del seu cos i la seva ment. En un petit gest, prement un botó al lateral del telèfon, aquest es va apagar. En la foscor que va deixar i el silenci de la nit, va aconseguir adormir-se.
Sobre la tauleta de nit, una melodia va començar a sonar, la tauleta també vibrava. Es desperta, però encara amb els ulls tancats allarga la ma i agafa el telèfon.
- Qui és?
- Sóc l’Alan.. En John és mort...
S’incorpora del llit, un calfred li recorre l’esquena. S’aparta el telèfon de l’orella i mira l’hora, les 3.33 de la matinada.
- Com? Què ha passat?
- No ho sé! He anat a casa seu perquè m’ha trucat que hi anés.. Estava terroritzat, ha dit alguna cosa sobre la noia.. no l’he entès bé... Quan he arribat no m’ha obert ni responia a les meves trucades.. Llavors he mirat si la porta estava tancada i s’ha obert només moure la maneta... L’he trobat assegut al sofà, la televisió encesa, m’hi he acostat pensant que estava dormint, i quan era rere seu i l’he tocat ha caigut de costat.. Steve... no tenia ulls!! Només hi havia dos forats negres! He sortit corrents cames ajudeu-me...
- On ets ara?
- Sóc en un bar en direcció al teu hotel.. Necessitava un glop..
- Has trucat a algú més?
- No, només a tu..
- D’acord, diga’m quin bar és i vinc.
- És el bar Night and show, al carrer...
- Ja sé quin és, no et moguis.
L’Steve s’aixeca del llit i es vesteix ràpidament, el seu cervell encara està processant la informació. Surt de l’habitació i els llums del rebedor fan pampallugues, camina amb pressa sobre la catifa de color groc fosc amb rombes marrons fins arribar a l’ascensor. Prem el botó i espera fins que les portes metàl·liques s’obren. Entra a dins i prem el botó de la planta baixa. Es gira i s’emmiralla, fa cara de son i té els ulls vermells, es pentina amb els dits i es deixa caure un rinxol sobre la cella. Les portes s’obren. El llum del sostre; una làmpada d’aranya, emet una llum esgrogueïda. Passa per davant el mostrador i el recepcionista el saluda, ell aixeca el braç i li desitja bona nit. Obre la porta de vidre que dóna a fora, un aire humit li pica la cara.
Camina una estona fins arribar al bar on hi ha l’Alan, un neó blau sobre la porta amb el nom Night & Show, una copa de Martini amb una oliva i un micròfon també de neó li donen la benvinguda. Un home gros com un armari se’l mira de dalt abaix i li obre la porta accedint-lo a passar.
A dins, el local, fosc, il·luminat amb llums de color blau a la barra, a les taules un centre amb una espelma elèctrica, i al fons, l’escenari, il·luminat amb dos focus que surten del terra i un central penjat al sostre. Un home està fent un monòleg que sembla que no està fent massa el pes.
Mira per a tot arreu i troba l’Alan a la barra, amb el cap cot i un got amb el què sembla deu ser whisky. S’acosta a ell decidit i li posa la ma sobre l’espatlla, l’Alan es gira de cop espantat, la cara blanca i els ulls en pànic absolut.
- Sóc jo Alan
- Steve...
L’Steve s’asseu al costat de l’Alan i es demana una copa, els dos beuen abans d’abordar el tema.
- Ha set ella Steve.. n’estic segur..
- Impossible! És morta i enterrada Alan! Tots tres ho vam veure!
- Ja ho sé.. però.. els ulls.. Steve... no tenia ulls!
- Calmat, acabem la copa hi anem al pis d’en John.
Quan s’acaben les copes, l’Steve treu uns bitllets i els deixa sobre la barra, els dos surten del local on el monologuista encara està fent el ridícul. A fora la nit és freda i comença a ploure.
Caminen en silenci fins arribar al pis d’en John, l’Alan acompanya l’Steve fins a la porta però es nega a entrar. L’Steve agafa aire i empeny la porta, la televisió encesa transmet un programa d’aquets de tele botiga on venen un robot aspirador. S’acosta al sofà i veu el cadàver de costat, amb les conques dels ulls buides, fa una passa enrere i es tapa la boca. Mira cap a la porta d’entrada, l’Alan és al llindar observant. L’Steve li fa un gest amb la mà perquè entri, l’Alan dubta, però després de que L’Steve li faci una mirada severa, decideix entrar.
- tanca la porta – diu en veu baixa.
L’Alan tanca la porta amb suavitat i s’acosta a on és en John. L’Steve comença a buscar entre les butxaques del cadàver. En treu el telèfon mòbil, a les notificacions hi té les trucades de l’Alan i un missatge de text d’un telèfon ocult. L’Steve agafa la ma freda i morta d’en John i fa servir la seva emprempta per desbloquejar-lo.
La televisió s’apaga de cop, l’habitació brilla de un to blanc blavós de la pantalla del mòbil. L’Steve obre el missatge.
- Què passa Steve?
- Un missatge d’un telèfon ocult que posa; HO VAS VEURE TOT, ARA JA NO HI VEURÀS MÉS.
L’Alan fa una passa enrere...
- És ella Steve, t’ho he dit!
- Calla! No em siguis ploramiques!
La televisió es torna a encendre, el mateix programa emetent-se. De sobte la imatge comença a desdibuixar-se fins que es veu una escena que als dos els hi posa la pell de gallina.
Es veu, desde la perspectiva d’una càmera de vigilància, com dos homes agafen una noia i l’obliguen a entrar a una furgoneta negre. La imatge es torna a perdre i quan torna, es veu la noia en un magatzem, lligada de mans i peus, amb els ulls embenats. Es sent la respiració accelerada d’ella, es pot sentir el pànic que viu només escoltant-la.
La càmera es mou, com si algú li hagués clavat un cop. Al moment, unes mans apareixen i col·loquen una taula plegable davant la càmera, després hi col·loquen un ordinador portàtil. Al portàtil encès es pot veure un chat de text, amb diferents pseudònims i lletres de colors.
Les mans mouen l’ordinador cap a un costat, perquè es pugui veure bé a la noia, i desapareix per uns moments.
La noia comença a cridar desesperada, plora i prega.
Les mans apareixen de nou i col·loquen una tela enrotllada que obren i hi apareixen diferents tipus de ganivets que brillen sota el llum del magatzem.
El primer missatge apareix al xat : Que digui el seu nom.
Una veu metàl·lica i robòtica li pregunta.
- Quin és el teu nom?
- Rebecca – diu amb un fil de veu
Al xat el següent missatge diu que no s’ha sentit que parli més alt
- Quin és el teu nom?
- Rebecca – diu un altre cop amb la veu tremolosa
- Més alt!
- Rebecca – alçant la veu i entre llàgrimes.
La televisió s’apaga, l’Alan mira l’Steve, que encara està mirant la pantalla apagada, incrèdul. El record els hi etziba un bon cop.
Fa tres anys els tres es guanyaven bé la vida, invertien en criptomonedes i es van fer d’or. Vivien la vida al màxim, viatges, festes, noies, feien de tot fins que al final es van començar a avorrir. En John; que és el que els va ensenyar el món de les inversions, i que tenia certa habilitat en el món online els hi va proposar de buscar a la dark web. L’Steve coneixia la dark web però no hi havia accedit mai, en John si que hi havia accedit i allà va apendre sobre les criptomonedes i també rebia informació sobre quan comprar i quan vendre. L’Alan, no sabia on s’estava ficant.
Aquell mateix dia, van anar a casa d’en John, es van prendre unes cerveses i en John va treure el portàtil.
- Què podriem buscar? - Va preguntar mentre accedia a la Dark Web.
- No sé John, ets tu qui ho ha proposat. - Deia l’Steve fent un glop de cervesa.
L’Alan no va dir res.
Els tres asseguts en aquell sofà de 3500 $ van començar a veure videos de fantasmes, de monstres, d’extraterrestres.. Fins que van arribar a vídeos on es veia gent morint, accidents letals... En John i l’Steve ho estaven gaudint, l’Alan no. Llavors en John va tenir la idea de buscar pel·licules snuff. El que van veure era realment horrorós, indescriptible... En un dels vídeos es va obrir una finestra emergent; un fons negre i amb lletra blanca posava: En viu i en directe. En John i l’Steve es van mirar i no els hi va fer falta dir res, es van entendre, en John va fer click a la pàgina i aquesta els va portar a un altre. A la pàgina no hi sortia res més que un rectangle on s’hi havia d’apuntar un número de telèfon mòbil. En John va mirar a l’Alan i el va enviar a comprar un telèfon de prepagament en una botiga de mòbils d’aquestes obertes 24 hores.
L’Alan va obeir i va marxar del pis. En John i l’Steve van seguir bevent i xerrant sobre el què passaria.
L’Alan va tornar amb un telèfon barat, dels vells. En John va introduir el número de telefòn nou al requadre de la pàgina web. Al prémer enviar van passar dos o tres segons fins que el nou telèfon va sonar.
Al despenjar, una veu metàl·lica i robòtica els hi va parlar sobre l’espectacle, les normes i el pagament. En John, l’Steve no s’ho van pensar gaire, l’Alan va callar.
Uns dies després, en John va tornar a rebre la trucada d’aquella veu misteriosa, li va donar accés a un enllaç web, que només podia veure’s a la dark web, li va dir un dia i una hora i va penjar.
En John immediatament va avisar a l’Steve i a l’Alan, que tal dia a tal hora anessin a casa seu a veure l’espectacle.
El dia va arribar, en John els esperava amb cerveses, l’Steve es va asseure al sofà davant la tauleta del menjador on hi havia el portàtil obert, l’Alan es va quedar al darrere del sofà, nerviós, insegur.
A l’hora establerta l’enllaç es va activar, es veia a la noia a pantalla completa i al costat hi tenien un xat de text. Estranys i anònims els comentaris i peticions anaven augmentant, l’Steve i en John van participar al xat. En John va ser el primer del xat; Que digui el seu nom. Llavors un altre va demanar que moguessin la càmera que no es veia bé, un altre que la llum no era bona, un altre que volia saber més de la noia, que l’obligués a parlar.. A mida que les peticions dels participants del xat s’anaven complint, aquestes es van tornar més perverses i explícites. En John i l’Steve van veure com lentament torturaven a la noia i ho van gaudir. L’Alan només volia fugir d’allà. Al final, l’últim missatge del xat va ser : Acabeu-ho. Els tres no podien apartar la mirada, es va sentir un soroll esmorteït, d’un ganivet tallant carn. I després silenci. El xat complagut donava les gràcies per l’espectacle, i ara demanaven que es desfessin del cos. La noia va quedar sepultada sota ciment en aquell mateix magatzem.
En John feia un somriure de foll, l’Steve també, però als seus ulls es veia un sentiment de culpabilitat. L’Alan va acabar vomitant sobre la catifa persa d’en John.
Ara, l’Steve mira l’Alan, blanc com la llet, intenta dir alguna cosa però les paraules se l’hi ennueguen a la boca En el reflex de la pantalla negre, una ombra posa la mà sobre el front de l’Alan i l’obliga a tirar el cap enrere, la mateixa ombra acosta un ganivet al coll i en fa un tall horitzontal.
L’Alan es tapa el coll em les mans i cau de genolls, el glopeig de la sang brollant del coll és l’únic so que pot emetre. L’Steve surt corrents sense mirar enrere.
Sota la pluja, tremolant de por, s’atura sota un tendall per agafar aire. Li sona el telèfon; és el número de l’Alan. Despenja atemorit i una veu li diu : ELL VA CALLAR, QUE CALLI PER SEMPRE. I llavors penja.
L’Steve llença el telèfon al mig del carrer i un cotxe l’hi passa per sobre i el trenca. La pluja minva, l’Steve continua caminant fins a l’hotel. A l’entrar, el recepcionista el saluda amb un somriure extranyament forçat. Ell no en fa cas i puja a la seva habitació.
Un cop a l’habitació desconnecta la televisió i el telèfon. S’estira al llit mirant el sostre, atemorit, pensatiu, de sobte s’adorm.
Es desperta que és migdia, encara vestit va cap a recepció i paga l’habitació per una setmana més i demana servei d’habitacions, que l’esmorzar, dinar i sopar li portin. El recepcionista(que és un altre) li diu que té un càrrec extra, i l’Steve sense pensar-ho es treu un feix de bitllets i paga el què l’hi demanen.
Els dos primers dies no surt de l’habitació i menja ho just, té l’estomac tancat.
Al tercer surt de nit i va al bar amb aquell neó tant lluent. Allà beu copes de whisky fins a acabar ben begut i torna cap a l’hotel.
Pel matí l’hi porten l’esmorzar, però ell està de ressaca i no obre, deixen el menjar a la porta. A l’hora de dinar el mateix. Per sopar, l’Steve ha tornat a sortir a emborratxar-se de nou.
Al cinquè dia, quan surt per la nit, ensopega amb un paquet petit. L’agafa i l’obre, a dins un telèfon nou, amb una nota ; PERQUÈ EM VEGIS COM TU EM VAS VEURE.
Li cau el telèfon de les mans, tremola tot el seu cos. De sobte la pantalla s’encén, i arriba una trucada. L’Alan. Després de sonar i sonar el telèfon torna a apagar-se. I arriba una altre trucada. En John. L’Steve deixa el telèfon a terra i espera a que tot s’acabi, es posa en un racó tapant-se les orelles amb les mans i ajupit.
El telèfon torna a sonar, l’Steve fart s’aixeca i despenja amb fúria. Però ningú respon a l’altre banda. Quan el telèfon s’apaga, el mirall negre reflexa la cara de l’Steve, les conques blavoses, els ulls petits i vermells, la cara xuclada i els pòmuls marcats..
Darrere seu, una ombra. No es gira; sap qui és. Una mà li envolta el coll.
- Per la Rebecca
El mirall negre s’il·lumina un instant més. Després, també s’apaga.
l´Autor
19 Relats
9 Comentaris
7080 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00