Un pa rodó

Surto del pis; la porta, com sempre, s'encalla, i he de clavar un cop sec per tancar-la. Em miro els peus. Sóc idiota, em dic a mi mateix. Torno a sortir amb les sabatilles d’estar per casa.

De la jaqueta en trec les claus i em cauen a terra; m'ajupo per agafar-les i no ho aconsegueixo a la primera. Un cop les tinc, enfoco amb un ull mig tancat el forat del pany i, amb cura i moviments involuntaris laterals no voluntaris, aconsegueixo ficar-la.

El gos ve a saludar-me. Li acarono el cap i li dic quin desastre i despistat que sóc. Al mateix rebedor veig les sabates, mal posades davant el moble; una aquí i l'altra allà. Em calço, però abans veig que del mitjó em surt el dit gros amb una ungla groga i llarga. Ja me la tallaré, penso. Torno a sortir clavant un cop.

L’ascensor no funciona; és d’aquests vells, amb dues portes de fusta i una reixa de metall forjat per fora. Em toquen les escales. Volta, volta, escala rere escala les rajoles grises i desgastades se'm repeteixen… fins que arribo a la planta baixa.

Em trec un cigarret i l’encenc abans d’obrir la porta del carrer. El sol em cega; em protegeixo els ulls amb la mà. Camino pel carrer, fumant amb la mà dreta, jugant amb el zippo amb l’esquerra. Miro el terra. Quina meravella que són aquestes lloses i quina brutícia, la gent fot fastig. El que sí m’agraden són aquests arbres tant alts i gruixuts. A saber quin nom tenen; les arrels aixequen l’asfalt de la carretera i la vorera també. Els cotxes circulen a tota velocitat movent les fulles i deixant-ne caure algunes; la tardor ja arriba.

Segueixo caminant al meu ritme. De tant en tant m’apropo a la paret; vaig caminant balancejant-me i una mica en ziga-zaga però encara no hi xoco. Espero que el semàfor es posi verd. Un ciclista passa davant meu—malaïdes bicis.

Una iaia estrafalària es para al meu costat amb el seu gosset vestit amb un jersei verd. No puc evitar mirar-los. Ella té els cabells blancs com la neu, recollits en un monyo; baixeta, cara arrugada. Jaqueta i faldilla del mateix color que el jerseiet del gos. La ciutat—recordo—aquí la vesteix i fot el que li surt dels collons. Em vé l'olor de pa des de l'altre banda.

El semàfor es posa en verd. Quina sort; un segon més i els hi clavo una puntada de peu als dos per lletjos.

La fornera em veu arribar i ja prepara el pa rodó que m’agrada. —Bon dia, rei— em diu amb un somriure fals com un bitllet amb dues cares. —Ho de sempre, oi?— Assenteixo amb el cap; no tinc ganes de parlar ni sentir a ningú. Pago, agafo el pa calent i aixeco el braç en comiat. Una mica més i em menjo la porta de vidre al sortir. M'he deixat les ulleres de sol i aquest m'està deixant cec.

La iaia amb el gos venen de cara. Ja ni me’n recordava. Al pas de vianants els he deixat enrere, caminant al seu ritme. La senyora saluda; el gos m’ensuma els peus. No dic res.

Amb el pa sota el braç, em trec un altre cigarret i l’encenc. El fum em baixa per la gola i em ve una glopada amb gust a vòmit; l’escupo aquí mateix. El terra fot fàstic, però el microvòmit m’ha sentat bé. Ara m’hi veig millor.

Arribo al portal de casa. La veïna del cinquè és a les bústies. Quin cul que té, per l’amor de Déu. M’hi pararia a xerrar, però m’està tornant a venir una glopada; pujo les escales ràpidament i entro al pis. Just davant, al costat del radiador, hi ha el lavabo; hi escupo a dins, només líquid.

Em trec les sabates, les deixo tirades de qualsevol manera. Miro els peus; forat al mitjó. Em calço les sabatilles i deixo el pa a la cuina; aprofito per agafar una cervesa. El gos no ha vingut a saludar-me; dorm, mig sord de vell que n’és. La jaqueta sobre el sofà; m’assec davant l’ordinador, enceto la llauna, el soroll que fa m’encanta. Glop abans que surti tota l’escuma de cop; deixo la llauna al costat.

Miro la pantalla; només un document en blanc. No tinc ni idea de què collons escriure.