La sal de les ferides 6/60

El silenci sense paraules em cobreix, a poc a poc va desapareixent per a transportar-me a la realitat.
Estic sobre el cobrellit amb Jaume i Sandra observant-me, ambdós es creuen mirades de preocupació. No vull ser un destorb per a ells. Em sento una merda. He entrat interessadament a la seua vida conjugal i, me’n vull anar de puntetes, sense que m’escoltin i desaparèixer de les seues vides, perquè m’he convertit en el número tres, que indica multitud i estic desequilibrant la seua balança matrimonial. Però és impossible fugir quan t’estan observant. La meua mirada defuig la dels seus ulls, la tinc perduda, absent, però estic atenta al que passa al meu voltant. Sandra em parla:

—Elisa, com estàs?

—Aquí, bé —contesto amb un fil de veu.

Jaume, que potser també se n’ha adonat que tres som multitud, afegeix:

—Us deixo a soles.

I se’n va, suposo que al menjador. De nou em trobo amb els ulls de la meua amiga, i ara és quan tinc més confiança per a dir-li:

—Sandra, agraeixo tot el que estàs fent per mi, però serà millor que torni al meu pis.

—No, Elisa, això no ho diguis.

—Però, ¿no aniràs a l’estranger? Abans he escoltat com li ho deies a Jaume.

—Pel moment no me n’aniré. Pots estar tranquil·la, encara que no ho descarto.
Em mira fixament mentre ho diu i veig que els ulls de Sandra s’han tornat més obscurs i sembla que hagi envellit alguns anys. Veig en les seues paraules i en esta mirada sobretot sinceritat. El futur és tan incert, que em dona tremolor i la meua respiració s’agita.

—Elisa, no tinguis temor —em calma Sandra
.
—Sandra, he estat pensant que, si deixo el meu pis, amb els diners que pago de lloguer, os puc ajudar. Tinc una mica estalviat, no és molt, però més val això que res. Os pagaré com a inquilina d’aquesta habitació i no farà falta que te’n vagis lluny d’aquí, lluny de Jaume, lluny de mi...

No sé encara com he pogut pronunciar totes aquestes paraules, ni com se m’han pogut acudit totes de cop, però la desesperació i la necessitat han fet que brotaren dels meus llavis.

Sandra m’escolta sorpresa, però no em dona una negativa com a resposta.
—Ja veurem —diu.

I una fina esperança tenyeix els seus iris d’uns tons més clars i, les seus pupil·les es dilaten per a indicar-me que no troba del tot descabellada la meua idea.

—Vinga, Sandra. —Li dono ànim per a què em digui que sí—. Al pis ja saps que no hi puc tornar, perquè és com si tot em recordés a Nasi.

—Per mi pots quedar-te el temps que vulguis.

—Però jo us vull pagar —la interrompo—. Si no em deixes, me n’aniré!!

Sandra acaba cedint. La meua amenaça ha causat l’efecte que busco. Demà parlaré amb el llogater i deixaré el meu pis amb tots els records allí presents. «Els enterraré per a què no tornin», penso firmament, —«paper en brut i compte nou», però acompanyada. El nus, que em pressionava i em feia respirar més de pressa, poc a poc deixa d’estar d’aquí.

Estic una mica més tranquil·la, aquesta nit vaig a dormir-me enseguida. Tanco els ulls. Sandra em dona un petó de bona nit i es torna a dormir. Abans apaga el llum, en gito en posició fetal al llit, i deixo que la meua respiració es faci més lenta, em transporta al repòs pausat, on no hi ha cabuda per als mals sons.

Jaume també accepta la idea que he tingut i s’ofereix a ajudar-me al trasllat. No tinc moltes coses i, el que no càpiguen al meu dormitori, ho posarem temporalment al traster de l’aparcament. El cavallet, les pintures, alguns llenços pintats a mitges, que he de continuar, acaben arraconats allí, però no per molt de temps, doncs, quan em sorgeix la inspiració, tinc permís per a utilitzar la seua terrassa.

La seua terrassa també és molt gran i casi mai l’usen, sols per a estendre la roba que s’eixuga ràpidament amb el sol. Els hi dic que perquè no posen una taula i unes cadires per a poder sopar a l’estiu, estarem més frescs i no farà falta endollar l’aire condicionat. D’aquesta manera, és com començar a sopar allí i les conversacions nocturnes s’allarguen, perquè s’està molt a gust.

Durant els matins Sandra i jo anem a buscar feina, visitem empreses per a portar els currículums en mà, naveguem per la Xarxa en busca d’ofertes. En definitiva, fem tot el possible i el que es troba a les nostres mans, per a aconseguir-ho. Però la sort sembla que no està de la nostra part.

—Em faré freelance —diu la Sandra una nit, perquè ja s’ha cansat de no rebre trucades, malgrat tots els seus esforços.

És una bona idea. No triga en dissenyar la seua pàgina web per a oferir els seus serveis de web màster i solucions informàtiques. Per la meua banda, jo ja no sé a quins instituts i acadèmies anar, perquè ja me’ls he recorregut tots. Però a la fi, un dia rebo una trucada per a cobrir una baixa per maternitat. Serà pocs mesos, però ens permetran respirar i tornar a la meua professió que he deixat aparcada
.
Estic bastant animada i acudeixo a l’escola d’art. Els alumnes em saluden. He de continuar amb els treballs de la professora anterior. Estan pintant un retrat d’una model al natural. Començo a observar les línies que han començat a marcar al llenç amb aprovació. Truco a la porta, dic «endavant» i entra la model.

Les seues corbes, el seu escot i el seu lunar em deixen sense paraules. La model, lleugera de roba, se la va traient poc a poc, i deixa a la llum el seu cos impactant. Més bé, a la qui l’impacta és a mi. Els alumnes segueixen amb les línies, que tenien d’altres dies com si res, però jo tinc el cor bategant a mil per hora.

La model parpelleja i deixa caure les seues pestanyes a mode de salutació.

—Hola, Elisa —em diu a la fi, desplegant els llavis—. Què bo que ens trobem de nou!

I el temps s’estanca, així, al natural. La sorpresa esclata com el suro d’una botella de xampany, sonorament contra les meues ferides i sento al nas com les bombolles estellen una a una. Em recomponc com puc, aclareixo la meua veu i dic:

—Hola, Llum...