no entenc

perquè se suposa que qualsevol escrit a R.c ha de tenir un rerefons autobiogràfic .

Potser a la autora del poema no la preocupa res, i ha volgut fer un poema posant-se en la pell d'algú altre. O simplement ha intentat provocar en el lector una sensació tètrica i fosca. I com que és molt bona, ho ha aconseguit.


Al voltant d'aquest tema, m'agradaria fer algun comentari.

A R.C no s'hauria de fer, crec jo, teràpia de grup.

Els relataires, almenys els que es prenen això d'escriure seriosament, en general no comparteixen els seus problemes i fòbies amb els altres a través de relats i poemes.


A R.C , s'intenta o s'hauria d'intentar fer literatura. No ? I això vol dir poder escriure sobre un terrorista sense ser-ho. No ? O poder escriure sobre una assassí en serie sense ser-ho. No ? O poder fer poemes tètrics sense tenir l'anima d'una suïcida en potencia. No ?


Trobo que és un tema de debat interessant; fins a quin punt un escriptor s'ha de creure els seus personatges o identificar-se amb les seves històries ?

O millor; perquè collons no pots escriure a R.C un relat sobre un desengany amorós sense rebre tot seguit un comentari de consol ?

Bona tarda.

Ll.