Zebra

Fa uns anys, els experts en genètica demanaven als estudiants que es formessin com a periodistes científics.
Avui encara és necessari.
La majoria de la comunitat científica és incapaç de transmetre prou confiança a una societat saturada d'informació amb tendències sensacionalistes i alarmistes.

El periodisme científic amb vocació pedagògica és avui una excepció: una raresa. Tanmateix, d'aquesta situació no en tenen la culpa els que es dediquen a la investigació genètica amb aplicacions biomèdiques (que són les que més controvèrsies susciten). Tampoc la resta de la població, és clar. Sinó més aviat els consorcis que financen els projectes que els donen més rendiment. Hem de tenir present, que en aquest univers
les relacions laborals també són d'una consistència i naturalesa pròxima a la del DNA, i com en tots els oficis sempre hi ha individus desaprensius amb comportaments reprovables. Aquestes persones sembren la sospita i la desconfiança en detriment de molts homes i dones que tracen, dia rere dia, una nova frontera. Uns límits encara no definits amb claredat, però que no ens ha de fer recelar de la seva competència professional i humana.

Tothom ha sentit a parlar de banquers que han comès els més terribles fraus econòmics; professionals de l'ensenyament que el darrer que feien era educar. Metges, advocats i polítics que treien profit de situacions privilegiades. Tots ells, sense excepcions, desprestigien llurs professions i no per aquest motiu hem de caure en la desqualificació més genèrica.

És difícil: és cert; la prova és el següent relat que té com a protagonista el petit peix zebra (Danio rerio) et al. espècimens.

Un relat que, malgrat tenir una base científica, naturalment és fictici; i, per tant, en principi, ha de convertir la situació en impossible.



***


CENTRE DE NOVES BIOTECNOLOGIES
GENÍS SALVADOR.
Departament de Genètica del desenvolupament.
Primavera de 2006.




Agafà el tub.
A dins del líquid hi veia una massa translúcida.
Pensà que després de tota una nit sencera en paraformaldehid l'embrió de peix zebra ja estaria ben fixat. Ara ja només li calia fer successius rentats i incubar-ho amb metanol. Després venia la rehidratació, la prehibridació i la hibridació.

Ho podia fer a ulls clucs.
Aquest protocol l'havia seguit centenars de vegades i, no obstant, cada cop que feia aquest procés, com si fos la primera vegada, s'emocionava. Esperava amb delit els resultats finals. Sobretot esperava que la immunodetecció, la tinció i post-tinció fossin perfectes; ja que llavors arribava el moment de l'observació al microscopi de la seva obra.
Si tot havia anat com ho preveia feia fotografies i després les ampliava. Tothom deia que eren espectaculars. Usava els colorants més vistosos. Dominava la tècnica fins el punt que en funció dels colorants que seleccionava obtenia embrions de peix zebra amb franges de tots colors: vermells, grocs, blaus...

L'admiraven. Era un científic de renom.
Tot i ser molt jove, els seus treballs havien estat publicats en les revistes més prestigioses. El seu cognom se citava a tots els llibres com a referència ineludible.

Seguia amb el tub a la mà.
Pensà en el dia que li proposaren de fer-se càrrec d'aquells embrions.
Era una feina gairebé de vigilància, però de molta responsabilitat. Ell en tenia. Només havia de procurar que totes les constants que l'ordinador assenyalava, es mantinguessin dintre els rangs que garantien la viabilitat dels embrions. Però aquell dia va creure que tenia una gran oportunitat. Sabia que aquells embrions eren d'una altra categoria. No eren de peix zebra. Eren, sense cap mena de dubte, de molta més importància.

Ell era un científic. No sabia com, però creia ser capaç de distingir el borrós límit entre el que un científic realment pot dur a terme i el que és una pràctica innecessària.


Quan extreia els oòcits fecundats d'aquells bancs a baixa temperatura on els preservaven, només pensava en provar les seves tècniques amb aquells embrions.

Seguia amb el tub entre els dits quan van demanar-li que s'alcés i respongués a les preguntes. Tota una multitud que s'havia congregat a la sala fitava aquell home dels ulls perduts. El cas havia aixecat gran expectació. Molt pocs creien possible que s'hagués comès una atrocitat de tal magnitud. D'altres recordaven que ells ja ho havien advertit temps enrere.

Ell no va respondre cap pregunta. I, ningú se n'adonà que se li escapava un somriure per la comissura dels llavis: recordava les fotografies dels embrions humans.