Vergonyosament tangible

Rentar-se les mans amb les llàgrimes dels més desvalguts és una pràctica, que cada vegada s'encomana més.

Quan es tracta de casos en els quals unes persones han conviscut durant molts anys, s'ha de tenir realment molt de fetge per encara fer-se la víctima davant de la Societat.
És clar, que aquest terme majúscul, és extraordinàriament genèric, i, en realitat, correspon a individus amb noms i cognoms que no gosen allargar la mà a aquells que inexorablement es veuen abocats a situacions precàries i d'extrema marginació.
Per dir-ho clar: es faran l'orni, mantindran l'amistat amb el qui es perfila com a segur triomfador i giraran l'esquena a aquells que més ho necessiten.

És una manera molt lamentable de descobrir la diferència entre familiars, amics, coneixences i desconeguts. Tanmateix, és ben real i vergonyosament tangible.
Aquesta actitud gallinàcia -d'amagar el cap sota l'ala- és una veritable ferida que sovint no arriba a cicatritzar mai, per més aigua i sabó que es faci servir, per constatar -davant del mirall- el rastre dels anys i maquillar el sofriment més intens i injust.


Aquesta lletania penitent que alguns volen ignorar, és la que la Dolors ja ha paït i ha après a assumir. Unes pautes per un món que aconsella no pregonar penúries i planys més enllà d'un temps prudentment establert, per no incomodar els qui se'n van sortir airosos.

En el cas de la Dolors, el seu coratge i valentia li ha permès acceptar aquesta solitud intempestiva, tot combinant-la hàbilment, amb una volguda integració a un context que només la tolera com un seqüela d'una comesa pretèrita, de la qual -insisteix- no convé queixar-se, amb vehemència, en cap moment.

Superat el sotrac inicial que la conduí a la intempèrie més inhòspita, la Dolors ha reeixit en teixir una feble, però valuosa xarxa de complicitats que la mantenen surant en aquella mateixa aigüera, en la qual -malauradament- encara molta gent s'hi segueix rentant les mans.