Roses negres

com les roques negres de S. Espriu, atrauen a naufragi , és a dir són signe de mal averany, de mals temps, malgrat tot, tu, Jofre, has fet un poema d'un lirisme patent:

...asprius com balmes desertes
tot cercant l'obaga de les roses negres

i és que en la desgràcia també s'hi troba la poesia: tothom, avui, desfulla roses negres. Sí, Jofre, són els temps que corren... què hi anem a fer!!

Esperarem a desfullar roses color de carn!

Petons.

Glòria

Com fas anar les paraules, m'he sentit petita al llegir-ho. No he acabat d'entendre massa el poema, suposo que et refereixes a la tristor, per això les roses negres. Fa poc m'he assabentat que el negre no és només el color de la pena, també és el color de la terra, de l'úter matern, o sigui, del caliu de la vida.

Que passis un bon estiu
Glòria

Un dol intens per la manca de companyonia entre éssers humans. Tanta absència d'integritat, tanta absència d'amor autèntic per tot allò que és viu i alena. I al mateix temps, tanta presència d'opressió i tanta idolatria del poder...
Un acròstic magnífic Jofre!