L'HOME QUE CAVALCA L'ONA DEL TEMPS

M'agrada el teu relat, Calderer. Aconsegueixes atrapar el lector, tot i que es puga anticipar el desenvolupament del text. Un tema etern, el de la no eternitat... La complicada acceptació de la finitud, la insignificància.

Com el poema de Gil de Biedma:

"...envejecer, morir,
es el único argumento de la obra."


Per cert. Ja fa dos anys que no escrius per ací. Segueixes visitant la pàgina?

Vaig llegir-lo l’endemà que el pengessis, i ja llavors em va agradar molt. Recordo que vaig pensar que havies aconseguit traslladar, de forma molt veraç, pensaments i sentiments que em penso són comuns a molts mortals. Hi ha etapes, diferenciades esplèndidament en el teu relat, en les que resulta fàcil identificar-s’hi de ple. Ara, amb una segona lectura més pausada, he percebut matisos que en la primera se’m van passar per alt. Coincideixo plenament amb la Mercè Bellfort respecte a la idea d’escriure’l en primera persona perquè, al meu parer, tindria més força. Sovint he canviat la persona d’algun relat meu, en acabar-lo, i m’he adonat que el feia més proper al lector, o això m’ha semblat. Del relat, destacaria principalment el ritme incessant, amb el qual s’aconsegueixen aquestes escenes que sembla que passin davant dels ulls com si fossin diapositives, angoixants en alguns moments, i relaxants en d’altres. Però com que jo també sóc força contradictòria, hi afegiré que em costen una mica de llegir els relats que no contenen espais.
Aquesta segona quinzena de gener m’han sorgit algunes responsabilitats que no tenia previstes i, per tant, he disposat de menys temps del que hauria volgut per llegir-te i comentar-te, però ho intentaré remeiar fent-t’ho fóra del termini fixat.

Una abraçada!

Has tractat un tema que m'apassiona: l'esfereïdor pas del temps. A partir de les vivencies quotidianes has retratat un personatge amb el qual la gran majoria de nosaltres ens podem sentir identificats. Has fet un recorregut trepidant per la vida de "l'home que cavalca l'ona del temps" (una imatge pel meu gust esplèndida, molt encertada). Molt ben aconseguit el tractament de forma i fons/contingut que "cavalquen" a l'uníson. El lector devora el text perquè queda ben atrapat en aquesta espiral vertiginosa on tot es mou a velocitat de creuer. És cert que també, per contrast, hi ha moments més plàcids ( sort en té per tal de sobreviure!)
Només et voldria preguntar si mentre l'escrivies t'havies plantejat la possibilitat de fer-ho en primera persona per tal d'aconseguir una introspecció que donaria, penso jo, un aire més angoixant - seria possible aconseguir-ho després de l'eficaç resultat obtingut emprant la tercera persona, tal com has fet?- a la narració.
En resum: un text que fa pensar, amb un final rodó: el final de tota una vida amb la sensació d'una lluita contínua per viure sense viure.
La meva enhorabona,
Mercè

per aprofitar fins l’ultima engruna dons a mesura que es va acabant
es quant trobem a faltar el que em perdut. Molt real
Salutacions
Josep

No crec pas que sigui una història de terror; jo la situaria més aviat dins del surrealisme realista. La veig com una hipèrbole no excessivament exagerada de qualsevol vida humana. L'ésser humà i el temps. La velocitat subjectiva dels anys. La confusió dels records. Els records com a inventors de la història individual, i, com a inexactes i malaltissos, són també falsificadors d'una realitat que a l'individu humà se li escapa. D'entrada, tothom es creu els seus records, en ells hi diposita la seva confiança. El dia que hom s'adona que els records amb els quals ens coneixem a nosaltres mateixos no són gaire certs en la seva forma, descobreix també que no es coneix a si mateix, que no coneix res, i que el temps pot donar les voltes, les giragonces i les sorpreses que els nostres records malalts donin.
L'encert del relat, a banda del ritme tranquil de les seves frases, i de la claredat de les idees, és el d'oferir l'atractiu d'una història misteriosa i exòtica que en el fons és intensament realista i potser crua.

Hola, Calderer, primer que tot, he de dir-te que no em sento preparada per opinar si la prosa està equilibrada o no, ni si hi trobo errors, ni per donar-te consells.
En quan a relats, no fa pas massa que m’he atrevit a fer-ne i sempre és relat curt.
Això no vol dir que no m’agradi llegir-ne. Els teus, acostumava a llegir-los i no m’atrevia a comentar.

Aquest, la primera vegada que l’he llegit m’ha impactat. L’he llegit dues vegades, i sense adonar-me’n m'he posat en els neguits del personatge.

Ens fas un retrat d’una societat, d’un home, que viu sense adonar-se’n, i que quan pots ser conscient de com ha cavalcat sobre el temps ja és massa tard.
El viatge torna a començar, la història és repeteix en fills i néts, i ell és espectador impotent, els seus consells no els ha d’escoltar ningú. La decrepitud arriba, ja no pot cavalcar sobre l’ona, ara és l’ona que el duu a la platja per quedar-s’hi. Cal tornar a la terra, a contemplar el anar i venir d’aquells que encara cavalquen. L’home ha arribat a assolir la solitud del seu darrer trajecte, la mort, no crec que l’espanti, potser ara té temps per somniar encara.

Per a mi, un relat magnífic que manté l’atenció fins al final.

Un plaer llegir-te!
Una abraçada
Núria

L'he trobat trist , molt trist. Aquest pobre home tan sols veu la part negativa de la vida.
No tot són plors , bolquers, son i no son...I l'alegria de la primera dent , del primer pas , de la primera paraula , etc...? Els fills també donen moltes alegries.
El protagonista del teu relat estaria d'acord amb una frase que vaig llegir :
"La vie est une tartine de merde d'on on prend chaque jour un petit morceau.
( Perdona si no ho he escrit bé ) .
Feliç any nou , Calderer.

...com el de la vida mateixa... Expresses el sentir de molts de tots m'atreviria a dir. A mi m'afecta molt aquest tema. Recordes la frase de Woody Allen "La vida es como un mal restaurante la comida es mala y encima poca" d'Annnie Hall. >Tenia jo vint i escaig anys...però no era ahir...NOOOO que en tinc ja 53...Deu i com a estat? que he fet? que ha passat???
Això mateix deien els "grans" quan en tenia vint i escaig però llavors era tan lluny....