L'HOME QUE CAVALCA L'ONA DEL TEMPS

Un relat de: Calderer




L’HOME QUE CAVALCA L’ONA DEL TEMPS

L’home que cavalca l’ona del temps un dia s'adona que està sol. L’home, com que li pesa la solitud i el temps passa amb excessiva lentitud, decideix casar-se. És jove i sa, no gaire lleig i mitjanament educat: no té gaires dificultats per trobar una dona adient.
Després d’un breu prometatge es casa i comença una època de felicitat que s’escola abans de poder-la assaborir com cal. Al cap d’un any neix una criatura i després, amb regularitat bianual, dues més. Llavors passa un fet insòlit: el temps comença a girar, de pressa, de pressa, accelaradíssim, però no avança. Biberó, bolquers, bany, son, no son, treball, biberó, son, no son, plors, biberó, treball, no son, bolquers, parc... L’univers de l’home, la cavalcada, gira en un vòrtex vertiginós que sembla aturat sempre al mateix lloc. Passen els anys i el tornado del temps segueix girant: guarderia, treball, parc, papilles, banyera, bolquers, son, no son, plors, no son, febre, no son, mocs, no son. Gira i gira i segueix engolint la vida de l’home: guarderia, treball, diarrea, més bolquers, més mocs, més no son... Per fi arriba un dia en què, inadvertidament, succeeix alguna cosa i una ínfima secció de l’espai o del temps o del seu cosmos estrany sembla que es mou, que es trasllada, en alguna direcció definida: potser és una nit dormida al complet o un instant de relaxació al sofà o uns pensaments absurds allunyats del cicló familiar. L’home pren nota d’aquest instant abans no torni tot a girar al voltant dels temes de sempre (son, no son, parc, banyera...) i el tornado el torni a engolir.
De mica en mica es produeixen més moments insòlits d’aquests i llavors, abans o després, causa o potser conseqüència, els nens van a l’escola i el transcurs de l'ona del temps, embogit des de fa tant, torna, a poc a poc a recuperar el seny. Torna el batec exacte dels minuts, el pas metòdic de les hores, el transcurs regular dels dies i la translació astronòmica de les estacions. El temps passa, amb lentitud però passa: p3, p4, p5, 1r... Després sense sotracs, sense acceleracions visibles agafa una velocitat aparentment normal: 2n, 3r, 4t... L’home viu amb incredulitat aquest retorn a la normalitat i sovint imagina que el giravoltar dels anys anteriors ha estat un malson.
L’home treballa molt. L'home viatja per vacances. L'home pensa en recuperar velles aficions. L’home segueix cavalcant l’ona del temps que ara sembla tenir una direcció definida i una velocitat acceptable. L’home sent, imagina, que pot arribar a ser feliç, que pot arribar a cavalcar amb equilibri, amb comoditat, oblidant-se que cavalca i que es mou.
Un dia, però, l’home percep que tot s’embala, que s’accelera, o potser ja s’estava embalant de feia temps i aquell dia per algun succés estrany (un aniversari que aparentment arriba massa aviat o una estació curiosament absent), se n’adona. O potser el succés que el fa adonar-se és trobar-se al punt mig, al meridià de la vida, arribar a aquell indicador del camí que li diu que, per molt que visqui, ja té més passat que futur, més anys caminats que per caminar. I llavors, l’home que cavalca l’ona del temps s’adona que aquest s’accelera, ràpid, ràpid, que els fills creixen i que encara no són adolescents que ja són joves que ja són homes adults i ell ja és avi. I en la cavalcada cauen coses, cabells, dents, músculs, sentits. I les il•lusions s’encorben, els futurs s’arruguen i les passions es despengen.
L'home mira al voltant i albira, lluny, la dona, els fills, els néts, cadascun cavalcant la seva pròpia ona del temps. I l'home, que encara cavalca inestable l'ona del temps, pensa en la solitud i en la mort.

Comentaris

  • L'únic argument[Ofensiu]
    Vicent Terol | 18-08-2015 | Valoració: 9

    M'agrada el teu relat, Calderer. Aconsegueixes atrapar el lector, tot i que es puga anticipar el desenvolupament del text. Un tema etern, el de la no eternitat... La complicada acceptació de la finitud, la insignificància.

    Com el poema de Gil de Biedma:

    "...envejecer, morir,
    es el único argumento de la obra."


    Per cert. Ja fa dos anys que no escrius per ací. Segueixes visitant la pàgina?

  • Excel•lent relat[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 29-01-2013

    Vaig llegir-lo l’endemà que el pengessis, i ja llavors em va agradar molt. Recordo que vaig pensar que havies aconseguit traslladar, de forma molt veraç, pensaments i sentiments que em penso són comuns a molts mortals. Hi ha etapes, diferenciades esplèndidament en el teu relat, en les que resulta fàcil identificar-s’hi de ple. Ara, amb una segona lectura més pausada, he percebut matisos que en la primera se’m van passar per alt. Coincideixo plenament amb la Mercè Bellfort respecte a la idea d’escriure’l en primera persona perquè, al meu parer, tindria més força. Sovint he canviat la persona d’algun relat meu, en acabar-lo, i m’he adonat que el feia més proper al lector, o això m’ha semblat. Del relat, destacaria principalment el ritme incessant, amb el qual s’aconsegueixen aquestes escenes que sembla que passin davant dels ulls com si fossin diapositives, angoixants en alguns moments, i relaxants en d’altres. Però com que jo també sóc força contradictòria, hi afegiré que em costen una mica de llegir els relats que no contenen espais.
    Aquesta segona quinzena de gener m’han sorgit algunes responsabilitats que no tenia previstes i, per tant, he disposat de menys temps del que hauria volgut per llegir-te i comentar-te, però ho intentaré remeiar fent-t’ho fóra del termini fixat.

    Una abraçada!

  • Bon tema![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 21-01-2013

    Has tractat un tema que m'apassiona: l'esfereïdor pas del temps. A partir de les vivencies quotidianes has retratat un personatge amb el qual la gran majoria de nosaltres ens podem sentir identificats. Has fet un recorregut trepidant per la vida de "l'home que cavalca l'ona del temps" (una imatge pel meu gust esplèndida, molt encertada). Molt ben aconseguit el tractament de forma i fons/contingut que "cavalquen" a l'uníson. El lector devora el text perquè queda ben atrapat en aquesta espiral vertiginosa on tot es mou a velocitat de creuer. És cert que també, per contrast, hi ha moments més plàcids ( sort en té per tal de sobreviure!)
    Només et voldria preguntar si mentre l'escrivies t'havies plantejat la possibilitat de fer-ho en primera persona per tal d'aconseguir una introspecció que donaria, penso jo, un aire més angoixant - seria possible aconseguir-ho després de l'eficaç resultat obtingut emprant la tercera persona, tal com has fet?- a la narració.
    En resum: un text que fa pensar, amb un final rodó: el final de tota una vida amb la sensació d'una lluita contínua per viure sense viure.
    La meva enhorabona,
    Mercè

  • Un temps[Ofensiu]
    Josep Ventura | 20-01-2013 | Valoració: 10


    per aprofitar fins l’ultima engruna dons a mesura que es va acabant
    es quant trobem a faltar el que em perdut. Molt real
    Salutacions
    Josep






  • Molt real.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 19-01-2013

    No crec pas que sigui una història de terror; jo la situaria més aviat dins del surrealisme realista. La veig com una hipèrbole no excessivament exagerada de qualsevol vida humana. L'ésser humà i el temps. La velocitat subjectiva dels anys. La confusió dels records. Els records com a inventors de la història individual, i, com a inexactes i malaltissos, són també falsificadors d'una realitat que a l'individu humà se li escapa. D'entrada, tothom es creu els seus records, en ells hi diposita la seva confiança. El dia que hom s'adona que els records amb els quals ens coneixem a nosaltres mateixos no són gaire certs en la seva forma, descobreix també que no es coneix a si mateix, que no coneix res, i que el temps pot donar les voltes, les giragonces i les sorpreses que els nostres records malalts donin.
    L'encert del relat, a banda del ritme tranquil de les seves frases, i de la claredat de les idees, és el d'oferir l'atractiu d'una història misteriosa i exòtica que en el fons és intensament realista i potser crua.

  • Magnífic![Ofensiu]
    Núria Niubó | 18-01-2013 | Valoració: 10


    Hola, Calderer, primer que tot, he de dir-te que no em sento preparada per opinar si la prosa està equilibrada o no, ni si hi trobo errors, ni per donar-te consells.
    En quan a relats, no fa pas massa que m’he atrevit a fer-ne i sempre és relat curt.
    Això no vol dir que no m’agradi llegir-ne. Els teus, acostumava a llegir-los i no m’atrevia a comentar.

    Aquest, la primera vegada que l’he llegit m’ha impactat. L’he llegit dues vegades, i sense adonar-me’n m'he posat en els neguits del personatge.

    Ens fas un retrat d’una societat, d’un home, que viu sense adonar-se’n, i que quan pots ser conscient de com ha cavalcat sobre el temps ja és massa tard.
    El viatge torna a començar, la història és repeteix en fills i néts, i ell és espectador impotent, els seus consells no els ha d’escoltar ningú. La decrepitud arriba, ja no pot cavalcar sobre l’ona, ara és l’ona que el duu a la platja per quedar-s’hi. Cal tornar a la terra, a contemplar el anar i venir d’aquells que encara cavalquen. L’home ha arribat a assolir la solitud del seu darrer trajecte, la mort, no crec que l’espanti, potser ara té temps per somniar encara.

    Per a mi, un relat magnífic que manté l’atenció fins al final.

    Un plaer llegir-te!
    Una abraçada
    Núria

  • Molt ben escrit però...[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 17-01-2013

    L'he trobat trist , molt trist. Aquest pobre home tan sols veu la part negativa de la vida.
    No tot són plors , bolquers, son i no son...I l'alegria de la primera dent , del primer pas , de la primera paraula , etc...? Els fills també donen moltes alegries.
    El protagonista del teu relat estaria d'acord amb una frase que vaig llegir :
    "La vie est une tartine de merde d'on on prend chaque jour un petit morceau.
    ( Perdona si no ho he escrit bé ) .
    Feliç any nou , Calderer.

  • un ritme trepidant...[Ofensiu]
    Annalls | 17-01-2013 | Valoració: 8

    ...com el de la vida mateixa... Expresses el sentir de molts de tots m'atreviria a dir. A mi m'afecta molt aquest tema. Recordes la frase de Woody Allen "La vida es como un mal restaurante la comida es mala y encima poca" d'Annnie Hall. >Tenia jo vint i escaig anys...però no era ahir...NOOOO que en tinc ja 53...Deu i com a estat? que he fet? que ha passat???
    Això mateix deien els "grans" quan en tenia vint i escaig però llavors era tan lluny....

Valoració mitja: 9.2

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

75840 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.