MÀQUINA

Així que he començat a llegir ja he intuït el final.
Així que he començat a llegir... no sé com dir-ho, a veure si m’explico bé... La lectura m’ha absorbit, el seu ritme m’ha confós o potser m’ha portat al teu terreny; m’has embolicat amb la descripció de l’artefacte i, tot i que al principi ho tenia clar he de dir que el seu final —encara que costi de creure—, m’ha agafat per sorpresa.
M’has tornat a fer passar una bona estona. Gràcies!
—Joan—

Hola senyor Calderer. Inauguro amb aquest comentari la meva participació a l'edició 2013 del RDQ. Atès que ens coneixem de fa temps i he llegit moltes pàgines teves, m'estalviaré els protocols innecessaris i anirem per feina.
Metàfora. D'acord, llavors el lector va llegint mentre amb una neurona diu "osti, a veure si pillo de què va això de la metàfora, que a mi les endevinalles i les indirectes mai se m'han donat gaire bé. Després dius que la màquina és una metàfora del sistema sociopolític vaticà i quedes en evidència". L'altra neurona que s'engega sempre quan llegim, normalment sempre s'encarrega de seguir el fil i preguntar-se com acabarà. En aquest cas, t'he de dir que la meva ha endevinat de seguida que no sabríem la utilitat de la màquina. De fet, des del començament, una tercera neurona s'ha encarregat de recordar aquells fantàstics arbres de nadal sostenibles que va comprar la Mayol fa dos o tres anys. N'hi havia un que anava a pedals i, no sé per què, m'ha recordat molt a aquesta màquina. Crec que també s'encenien llumetes. És més, ara que hi penso, que no sigui que la Mayol va anar de visita a casa del protagonista d'aquest relat i va trobar utilitat per a l'invent...

Bé, fora bromes, el primer que vull destacar és l'estil. Crec que ets un dels relataires que més atencions dedica a tenir cura de l'estil. Busques la paraula adequada en cada cas i la col•loques de la manera com toca. Als teus relats les paraules són peces d'un engranatge, que gira, vibra, bramula i llampegueja.
Això és el segon que vull destacar: l'adequació de la forma i el fons. En alguns moments (o potser en tots) sembla que el relat parli d'ell mateix, que el relat sigui una màquina com la que descriu. I això té molt de mèrit. Per coses com aquesta, algú fins i tot pot pensar que estàs fent Literatura amb majúscules.

Quant a l'estructura, no hi sé veure gaire cosa. Em penso que hi ha una idea central i aquesta s'ornamenta amb filigranes de prosa (de fet, sent una mica prosaics, l'essència del relat es podria resumir en tres o quatre línies). Així que em penso que tota la gràcia es troba en el punt esmentat anteriorment.

Detalls que no m'agraden? Hi ha cap al final una frase molt llarga (crec que ja saps que en penso de les frases de 4 o més línies) i una certa redundància (potser necessària per construir l'efecte descrit anteriorment).

Per últim, dir-te que el relat fa pensar una mica que és autobiogràfic. Apostaria que no tens una màquina així a casa però apostaria la mateixa quantitat que t'encantaria tenir-la.

...la metàfora? Reciclat? que tot es pot aprofitar? que tot serveix per alguna cosa? que l'energia no es crea ni destrueix, si,no que es transforma?,
Que sempre li volem donar una utilitat a tot , quan a vegades passar-s'ho bé fent alguna cosa fruit d'ella es per si més que suficient? Que no sabem fruir per se? I perquè les coses en aquest cas la maquina te de servir per quelcom més que pel que serveix ...fer-ho passar bé?
Es les darreres per mi. M'ho pots fer saber?
Anna

Hola, company!
De resultes que jo també em preguntava, ja des del principi del segon paràgraf, de que serviria la màquina tan excepcional que havia construït el protagonista de la història. Per fer un bon comentari del teu text m'he preparat un full i llapis per anar apuntant, i aquesta era una pregunta que he apuntat "que fa la màquina?". Això em dóna a reflexionar sobre la necessitat de crear i crear nous invents que la humanitat ha tingut sempre, i la necessitat d'usar-los que després se n'esdevé, com si no hi hagués res més enginyós. Un exemple: la rumba (o la "manolita" que en diuen), la màquina aquella que escombra. Va molt bé, després de treure totes les cadires, catifes... I no es pot utilitzar res més, és l'invent del segle.
Des de la meva humil experiència, et diré el que penso sobre l'estructura. Crec que està ben ideat, l'únic que jo tinc especial mania en l'abús de les comes abans de punts, és a dir, al primer paràgraf trobo que hi falta algun punt i coma (potser un punt tallaria massa la descripció). L'ús de les comes vol significar intensitat i rapidesa en el text i també descripció, però en excés a mi em dóna sensació d’ofec. Prova de llegir-lo en veu alta i ja em diràs el què. Jo potser també faria algun punt i a part més a la resta del text, però no sé ben bé on el posaria, ja que potser llavors trencaria l’argument... Això sí, la descripció de la màquina i de l’escena m’ha agradat, ja que m’he pogut imaginar l’invent col·locat en aquella habitació “que la dona anomena dels mals endreços” que és un pèl justa, i també he visualitzat els convidats, amb la jaqueta al braç perquè no els hi ha donat temps de posar-la en algun sofà o cadira, mirant la màquina colossal. De fet, hi ha un valent que ho pregunta, però crec que és la típica situació en què tothom ho pensa i pocs s’atreveixen a expressar en veu alta el que els hi passa pel cap.
Bé company, espero que els meus comentaris t’ajudin.
Un somriure,
Anaïs