Cercador
ÚLTIMES VOLUNTATS
Un relat de: Calderer- Compartir:
Com que jo era el fill gran sempre m'insistia, quan l'anava a veure:
–Quan em mori vull una cerimònia digna. Sobretot que hi hagi música d'orgue. Un fragment del rèquiem de Mozart i alguna cosa de Bach. I les flors que no siguin gaire virolades, la majoria blanques, que fan més elegant.
I continuava descrivint i precisant tots els detall del sepeli, des del tipus de caixa, fins al vehicle, l'esquela al diari, els recordatoris, les oracions i a qui s'havia d'avisar i a qui no. Era el principal tema de conversa amb la mare quan la visitava cada quinze dies.
–No duraré gaire, amb tants disgustos com em doneu no arribaré al proper Nadal.–Anunciava durant el dinar de Nadal, l'únic dia de l'any que es reunia tota la família.
Portava més de deu anys profetitzant la seva mort imminent i sempre arribava un nou Nadal i un altre cap d'any i seguia amb les seves coses. Els disgustos que li donàvem era que volíem fer la nostra voluntat més enllà del que ella pensava o a ella li convenia.
–I sobretot que les flors siguin de temporada, que aquestes d'hivernacle són molt tristes i sense vitalitat. I el taüt folrat amb una tela discreta, un vermell Bordeus o alguna cosa així.
Finalment, va agafar una grip que se li va complicar i la va portar, un vint-i-cinc de gener, al fatal desenllaç.
Li vam dedicar una cerimònia discreta i sense música. Només hi erem presents els familiars més directes que vam pregar per la seva ànima en silenci i recolliment. I res de cotxes sumptuosos ni grans esqueles al seu diari favorit. Després la vam incinerar i vam llençar les cendres al mar. Perquè tots els fills vam estar d'acord que prou ens havia manegat en vida com per deixar-nos manegar també un cop morta.
l´Autor
44 Relats
275 Comentaris
92863 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi
A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:
EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.
MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca
El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.
També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.
I un llibre en solitari:
TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.
Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com
-------------
Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.
---------
Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?
----------
Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.