Cercador
PER SEMPRE
Un relat de: Calderer- Compartir:
PER SEMPRE
“Els informem que el proper 1 de novembre, per obres de millora en la línia, resultarà afectada la... “.
1 de novembre. Per sempre. Feia anys que no hi pensava. Era dilluns. Per sempre cantava el tren. Per què ja no canten els trens? Fins no fa gaire que ho feien. Potser munten les vies diferent. Muntar? Posar? Construir? Alguna cosa fan diferent amb les vies que ja no canten. Trens silenciosos. I sorollosos. Ipod. MP3, MP4, MP nosequants. Es quedaran sords aquesta canalla.
“ Per una avaria a la catenària els trens circulen amb un retard de 10 minuts”.
Mira que són burros! Si ja fa mitja hora que estem aturats. Els trens ja no canten però arriben igual de tard. Amb trisíl·labs cantaven i quan se't ficava al cap un trisíl·lab d'aquests ja no te'l podies treure: per sempre, per sempre, per sempre. Llavors no m'agradava, ara ho trobo a faltar. L'home: l'animal que s'enyora. Va esperar l'últim moment per dir-m'ho. Tres dies junts i m'ho diu a l'andana, el tren a punt de sortir: “...ja no tinc il·lusió, ens hem allunyat, no és per tu és que jo no em sento bé, deixem-ho un temps, donem-nos un temps...” Clixés suats i gastats. “No, deixem-ho per sempre”. Sec, dur. Tallant. “Per sempre?”, un per sempre tremolós. I una llàgrima. La veig a l'andana saludant amb la mà, absurdament. Jo ni un gest ni un somriure. “Ja no tinc il·lusió”, doncs et quedes aquí tirada, saludant, i ni et miro. I el tren que es posa en marxa: per.....sem.....pre, per...sem...pre, per..sem..pre, cada cop més ràpid, per..sem.pre, per sempre, per sempre...Totes les hores del camí de tornada va cantar la mateixa cançó trisil·làbica: per sempre, per sempre, per sempre... Sí, va ser un 1 de novembre. Per sempre.
Comentaris
-
Molt poètic[Ofensiu]Atlantis | 15-01-2013
Un escrit molt bonic i amb molt ritme que li dona la paraula “sempre”, fent-la jugar com a rerefons de tot el relat. Malgrat el llenguatge és molt usual inclús diria tòpic, en el sentit de expressions que es fan servir habitualment “ja no tinc il•lusió, ens hem allunyat, no és per tu és que jo no em sento bé, deixem-ho un temps, donem-nos un temps...” tal com tu dius : Clixés suats i gastats. , tot el relat té un aire poètic, perquè narra una sensació íntima utilitzant la musicalitat i explicant la sensació de pèrdua de tal manera que sembla que et va donant cops al pit.
Un relat preciós.
-
Em fa nostàlgia[Ofensiu]allan lee | 11-01-2013
jo també vaig ser una usuària - quina paraula més espantable- dels trens durant mooolts anys. Recordo el fred, els retards, les parades interminables. També recordo aquest "cant" de ferros, vent, sotracs. Era tot bell i somnolent, una nana que et feia adormir- o posar-te dels nervis si tocava examen o et feia arribar tard a la feina.
Jo sé ,perquè ens ho expliques, que treballes molt els teus relats. Et veig maldant per trobar la paraula exacte, fent i refent. En principi, tenim mètodes molt diferents d'escriure; a mi m'agrada i valoro l'arravatament, la rauxa, sóc més caòtica.Però tinc un molt bon gust en triar lectures d'altri. Gaudeixo més durant la lectura que no pas galopant cap al final per saber "què" passa. I he gaudit molt d'aquest relat curt teu. És un conte que s'obre i es tanca- com sembla que reclama un escrit petit- però la cadència l'acompanya a tothora, aquesta cançó trista que és la música de fons. Et puc dir que m'ha semblat una prosa poètica de gran bellesa?
Una abraçada
a
l´Autor
44 Relats
275 Comentaris
92719 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi
A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:
EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.
MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca
El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.
També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.
I un llibre en solitari:
TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.
Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com
-------------
Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.
---------
Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?
----------
Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.