FIGURETES

FIGURETES


Quan, nerviós, vaig trucar al timbre de seguida va obrir la porta, com si m’estés esperant al darrere, i em va fer entrar. Salutacions, dos petons a la galta: “ho has trobat bé? passa, passa!” I em va apressar per poder tancar la porta ràpid.
Amb la primera ullada em vaig adonar que el rebedor estava totalment atapeït d’objectes. De figuretes. Hi havia una tauleta, un expositor i unes lleixes; i tot era ple de figuretes. Em va fer passar i vaig veure que al passadís hi havia tot d’expositors i lleixes i que al menjador hi havia aparadors, vitrines, taules, tauletes, lleixes. I que per tot aquests mobles, damunt de qualsevol superfície, hi havia figuretes. Pastors i pastores, gatets, verges, elefants, dames i cavallers victorians, mussols, angelets, cavalls, uns Davids de Miquel Àngel, oques, budes, dimoniets, porquets, sants, Chopins i Behetovens, atletes grecs, tigres, jesusets... Per un moment, veient el menjador tan atapeït em va entrar una mena de vertigen i una sensació d’ofec, com si amb tantes figuretes no hi hagués prou aire. Cohibit vaig apropar al cos la borsa de la feina que sempre tragino amunt i avall, tenia la sensació que sense voler, amb qualsevol moviment maldestre tiraria per terra la filera d’elefants que hi havia a la tauleta de la dreta o els mussols de l’expositor de l’esquerra. Quantes en deu haver?, especulava per a mi. Cent? Dues centes? Segur que al menjador sol n'hi havia més de tres-centes.
La senyora, Elvira, em mirava somrient, divertida per la meva sorpresa:

―Sí, m'agraden molt les figures de porcellana. En tinc de tot tipus. Mira aquesta és de Lladró, una de les més valuoses que tinc.

I amb molt de compte agafà un diligència amb dos personatges galants d'època de colors pastel i me la mostrà.

―És bonic! ―Vaig dir. Per dir alguna cosa que mai m’havia parat a pensar si m’agradava o trobava bells aquest tipus d’objectes.

Vaig demanar de passar pel lavabo i allí també estava ple de gom a gom: sirenes, cavallets de mar, posseidons armats de tridents, dofins, estrelles de mar, pescadors amb pipa, nimfes amb caracoles, peixos, tortugues, ...
Després de refrescar-me amb aigua la cara i les mans, per fer-me passar l’atabalament i la sorpresa vaig sortir i vam anar per feina. Entre petons, carícies i tocaments em va dirigir cap al dormitori que, com no podia ser d’altra manera, semblava un museu, fins i tot em va semblar que hi havia més figuretes que a altres habitacions de la casa, si això podia ser

Aquella tarda em va passar un fet extremadament insòlit. Em vaig veure al mirall i no em vaig reconèixer. Potser m'he d'explicar una mica més i una mica millor. Ja portàvem una bona estona ficats en la feina, ella tenia raó quan deia al xat que era insaciable. Estàvem, doncs, en ple coit, ella a quatre potes damunt del llit, de través, mig vestida o mig despullada —en cap moment de la tarda va voler despullar-se del tot— i jo dret al costat del llit entomant-la per darrere amb moviments enèrgics. I en aquest moment em vaig mirar al mirall d'una calaixera molt clàssica que hi havia davant nostre, mig tapat per tot d'angelets rosats, i vaig veure un jove de vint anys morè i pelut i una senyora d'uns cincuanta tota escabellonada que es bambolejava al ritme dels moviments del noi, el vestit tot obert, els pits una mica caprins pendolejant pels enèrgics embats, gemegant i xisclant amb veu ronca. I per uns instants que serien breus però que a mi se'm van fer llarguíssims, no em vaig reconèixer en aquell jove morè, musculós i pelut que entomava per darrere una senyora rossa tenyida d’uns cincuanta anys.

En acabar, ella em va apressar perquè em dutxés i marxés: “el meu marit està a punt de plegar de la feina”. Al rebedor va mirar per l’espiell de la porta, per comprovar que no hi hagués cap veí al replà, em va fer un petó lleuger i abans d’obrir em va dir amb veu manyaga: “si t’ha agradat podem quedar un altre dia, però la propera vegada, porta’m un regalet, una figureta, la que tu vulguis però que sigui de porcellana”