LA DONA QUE MIRA LA TELEVISIÓ

Benvolgut amic Lluís:

He seleccionat aquest text a l'atzar, sense cap concepció prefixada, i ho he imprès en paper, per realitzar una lectura més còmoda. En línies generals m'ha semblat un relat de contingut atractiu, que provoca el desig d'arribar al desenllaç. A nivell lèxic, en alguns paràgrafs, trobo que és molt concret, però una mica fred, mancat d'adjectius. Potser excessivament descriptiu. A la meitat i al final del text apareixen repeticions específiques (d'embullats motius geomètrics) que trenquen el ritme previ (potser era aquesta la intenció, però la primera repetició m'ha semblat redundant). La imatge descriptiva general és molt bona. Fa pensar. Deixa pòsit.

La temàtica (la mort, la solitud, el fred emocional de la burocràcia i de la tecnologia...) i la implicació directa de l'autor (opinions i valoracions incloses en el relat) li proporcionen un aire Lovecraft, Edith Wharton, Guy de Maupassant o Charles Nodier, actualitzat als temps d'avui.

A nivell gramatical, ortotipogràfic i de redacció, crec que podria millorar-se dedicant més atenció a les pauses pròpies d'un relat, que haurien de quedar reflectides en la puntuació, i corregint un parell d'errors, segurament provocats pels omnipresents follets del word.

Aquests serien els meus suggeriments i les meves correccions, evidentment no vinculants.

* * *

LA DONA QUE MIRA LA TELEVISIÓ

En una caseta amb jardí, d'un barri dels afores de la ciutat, hi ha una dona asseguda en un sofà, mirant la televisió.

Diguem-ho d'una altra manera: hi ha una dona asseguda en un sofà, davant del televisor.

tecnologia alemanya sens dubte. La dona

pel·lícules bastant atrevides que en vida mai no hauria vist.

amb predomini d'aquells dos darrers factors, de forma que el resultat final es pot considerar proper a la momificació.

Per això la dona compon una figura força acceptable: amb la seva bata rosa , les sabatilles a joc i un aire entre momificat i indiferent.

i és que, per l'efecte de la gravetat i de la descomposició, amb els anys ha acabat desprenent-se de la resta del cos

a tocar del sofà, damunt d'una catifa d'embullats dibuixos geomètrics. Al dit anular de la mà, que reposa damunt la catifa d'embullats dibuixos geomètrics, hi ha

L'àmbit on es desenvolupa és eteri i virtual: l'interior de dos ordinadors i els cables que els comuniquen.

Per quarta vegada, hi ha diversos requeriments, de pagament urgent, a l'atapeïda bústia de la dona. No hi ha prou saldo al compte i el pagament és, per tant, rebutjat.

* * *

Felicitats pel relat. Rep una forta abraçada.

....primer pensava que feies una metàfora de la mort pel fet d'estar mirant la tv tantes hores dia i nit com fa tanta gent. Però era literal...si al pas que anem , no m'estranyaria que es comencessin a donar aquests casos, si no es donen ja !!!
Molt bo i molt critic.
Anna

...ara que si la protagonista és un cadàver s'entén.

Et comento primer el que he observat més visualment:

-Quan esmentes el verb 'mirar' caldria posar-lo entre cometes o cursiva, no?
-....sens dubte,'-------jo crec que hi aniria un punt i no una coma, per una millor lectura, especialment si fos en veu alta.
-compón.-------no li toca accent. Agude en 'en' i en 'in' només.
-la atapeïda------l'atapeïda


Ho trobo tot molt descriptiu. L'acció és nul·la. Només la de les màquines.
És aquest l'efecte desitjat? Fa pensar en la solitud i en l'oblit, potser,


Mena